L'home no en té prou que li afirmin una cosa. Quan es tracta d'un tema important vol saber-ne les proves. La raó argumenta. Cerca els motius que convencen la intel·ligència a acceptar una veritat. El que passa és que hi ha gent que exigeix més proves del compte perquè un se senti obligat a rendir-se davant una proposició i tenir-la com a vertadera.

De tal manera és així que, culturalment, molta gent no accepta les veritats religioses si no tenen arguments científics. Potser des que, en la Revolució francesa, es va aixecar l'arbre de la Raó, així, en majúscula, la gent s'ha anat tornant racionalista.

La Revolució pretenia eliminar l'Antic Règim, però també moltes realitats anteriors a l'Antic Règim, com el fet religiós d'una França que tenia les seves conviccions espirituals des de feia mil vuit-cents anys. El filòsof A. Cruz diu que el «problema radica en el fet que, amb freqüència, la carència de certesa es pren com a equivalent de carència de veritat». Si una cosa és opinable, el racionalisme tendeix a exigir a tota l'activitat humana una certesa matemàtica.

Però els problemes humans i les corresponents veritats no científiques a les quals adhereix la intel·ligència humana, són més complexes.

Hi ha certeses a les quals l'home s'adhereix des de la profunditat del seu ser, certeses basades en construccions racionals que no són científiques, però que són humanes, certeses del cor, que no vol dir superficialitat afectiva, sinó del complex humà que acumula arguments vitals.

Per al racionalisme només hi ha matemàtiques. He sabut que alguna empresa industrial ha contactat, pel seu nivell de direcció, persones procedint de carreres humanístiques. Deu ser que busquen el punt dolç de l'argumentació del cor que no s'expressa amb xifres a la pissarra.