Una característica del nostre temps és que sembla ser que res no dura gaire. De seguida, després d'un moviment cultural, o d'una moda, ens trobem amb l'adverbi llatí post, que vol dir «després». Si persisteixes en una manera de pensar i de fer, et consideres desfasat, endarrerit, i et guanyes l'adjectiu de «carca». Juntament amb la paraula «postmodernitat», ha nascut la paraula «postveritat». I la característica de la postveritat és que, per a molta gent, no hi ha veritat. Només s'admet que l'única presentable és la veritat científica. More matematico.

El cardenal Newman, convertit al Catolicisme, va escriure un llibre sobre L'assentiment religiós. El prologuista d'aquest llibre (reeditat recentment per Herder) diu que «tota l'obra de Newman va encaminada a demostrar que la crítica racionalista no té cap dret a exigir una prova quasi matemàtica del cristianisme i que el deisme no és més que un escarniment neci de la religió».

Els criteris sobre la veritat que dominen la cultura actual són combatuts per Newman ja el 1860. «Si escrigués un nou llibre», diu, «tractaria sobre les proves populars, pràctiques i personals en favor del cristianisme, en contraposició a les proves científiques. El seu objecte seria provar que qualsevol home, culte o inculte, té, per la seva certesa, els mateixos drets, les mateixes raons racionals que pot tenir un teòleg que domina les proves científiques».

El nostre gran bisbe Torras i Bages llegia, en els seus últims anys de pontificat, el llibre de Newman. El gran filòsof nostre, Llorenç i Barba i Pau Milà i Fontanals estaven oberts a l'Escola escocesa. D'ells dos fou alumne el nostre bisbe de Vic, que s' endinsà al mateix temps en la filosofia de sant Tomàs. Avui dia, en què domina la mentida de la postveritat, l'error del subjectivisme que governa les pròpies decisions, un retorn als nostres propis pensadors, equivaldria a una cura de realisme que no ens vindria gens malament.