L'actor Jean Rochefort, un dels rostres més coneguts del cinema francès amb 113 pel·lícules, algunes d'elles amb directors espanyols, va morir ahir als 87 anys d'edat, tal com van confirmar diversos mitjans locals. Ingressat a l'agost passat per problemes de salut, l'intèrpret de El hombre de la Mancha, sobre la vida de Don Quixot, o de El artista y la modelo, dirigida per Fernando Trueba, va morir en un hospital de París. César honorífic al conjunt de la seva carrera el 1999, Rochefort era un dels actors més estimats de França, tant per la seva tasca en el cinema com pels seus papers a la televisió i al teatre.
Jean Rochefort amagava rere el seu llegendari bigoti una de les cares més populars del cinema francès, amb el que al llarg de 113 pel·lícules i desenes de telefilms, va contribuir amb el mateix talent a fer riure i plorar durant mig segle de carrera. El seu rostre afilat, la seva veu profunda i seductora, la seva elegància aristocràtica, van construir un personatge que va modelar al llarg dels anys amb tocs d'una ironia que va saber combinar amb la serietat en uns rols i humor en uns altres.
La seva figura esvelta va donar els primers passos en el cinema a l'ombra de Jean-Paul Belmondo, potser la figura més coneguda de l'anomenada «banda del Conservatori», l'escola d'interpretació de París en la qual havien estudiat un grapat dels actors més coneguts del cinema francès dels anys 70, com Annie Girardot, Michel Beaune, Bruno Cremer, Claude Rich, Pierre Vernier o Philippe Noiret. Llavors, Rochefort, que havia nascut a la capital el 29 d'abril de 1930, no comptava amb viure del cinema, un art que considerava «destinat a perdedors».
Un home turmentat
Va ser potser la primera de les paradoxes de la vida plena de contradiccions d'un home que va viure turmentat sota l'aparença d'un etern irònic, a qui només en l'últim tram de la seva vida va descobrir el gran públic. La depressió es va fer patent després del turbulent rodatge el 2001 del Don Quixot de Terry Gilliam, després de patir una hèrnia lumbar que el castigava en pujar al cavall, una pel·lícula plena d'obstacles que mai es va acabar i va donar com a únic resultat un documental titulat El hombre de la Mancha.
Les ferides sofertes en aquells mesos van fer descobrir al públic que, al darrere del personatge que tan bé coneixien al cinema, s'ocultava un ésser humà sensible i fràgil. «Sempre visc instal·lat en el dubte, en la permanent falta de confiança», assegurava en una de les seves últimes entrevistes l'actor, que confessava haver flirtejat amb el suïcidi.
Testimoni en la seva adolescència de la invasió nazi del país, una «barbàrie» que el va turmentar fins al final dels seus dies, Rochefort es confessava «de dretes amb consciència social», però molt crític amb les ideologies extremistes, en particular amb el comunisme soviètic que va conèixer un any de la seva vida a la Unió Soviètica i que qualificava d'«infern». Etern tradicionalista, l'actor també es revelava contra una modernitat que «a força de progrés amenaça de destruir l'home» i que compensava amb una humanitat que van conèixer els seus més propers, des dels seus sis fills -de tres matrimonis- fins als comerciants del barri burgès en el qual va passar els últims anys de la seva vida.
El personatge va acabar per emergir de l'actor, que fins el 1972 no va suportar sobre les seves espatlles el pes d'un paper protagonista, un honor que li va arribar de la mà de Les Feux de la Chandeleur, de Serge Korber. A partir d'aquí va eclosionar un actor monumental que va treballar amb els principals directors del país i que va atresorar tres César del cinema francès, el primer com a secundari a Que la fête commence (1975), de Bernard Tavernier, el segon com a protagonista de Le Crabe-tambour (1977), de Pierre Schoendoerffer, i el tercer, honorífic, el 1999 pel conjunt de la seva carrera.
Actor fetitxe de Patrice Leconte ( El marit de la perruquera, 1990 o Ridicule, 1996), el seu nom va aparèixer lligat a alguns dels directors més coneguts del cinema francès, amb obres com Les Tribulations d'un chinois en Chine ( 1965), de Philippe de Broca; Courage, fuyons (1979), de Yves Robert, o Le placard (2001), de Francis Veber. Rochefort apareixia perfecte en la pell de personatges d'època, però la seva polivalència li va fer adaptar-se a tot tipus de rols.
