a vida pública, social, política, globalitzadora, sol tractar gairebé sempre i des de fa molt temps, de temes col·lectius. La secció de lletres, a Batxillerat, ha cedit terreny a la «tecno», com diuen els alumnes. La literatura pot buscar una influència social però sol ser sempre a través d'una reflexió humanística, del drama personal, de la vivència dels protagonistes que descriuen aquest propi drama o el seu triomf individual.

La política sol suscitar un aire de combat que supera la persona, que lluita pel partit o pel bé comú. No hi ha res a dir en tot això. Només em fa pensar que la reflexió sobre l'home, l'aprofundiment de la persona, la recerca dels valors que fan mantenir l'equilibri del ser humà, les aspiracions profundes del cor, la grandesa de la intimitat que es vessa , abundosa i autèntica, sobre la vida pública, tot allò que constitueix la plenitud personal, la riquesa de cada ser, tot això, en gran part, ha perdut protagonisme. L'interès per formació sempre ha de tenir unes arrels personals.

Les coses petites però importants de la vida de cadascú sembla que no són prou cultivades. Molts anys enrere es parlava de la formació del caràcter, del domini de sí mateix, de la voluntat d'alegria, del tracte personal amb Déu. Ara, els mitjans poden estabornir-nos, com un àpat amb massa plats. La mateixa moda s'apodera del cos. L'utilitza, el condueix, l'explota. Però el ser, el jo profund, el que pensa i decideix i és lliure, el que estima i serveix, el ser, dic, sembla evaporar-se com boles de sabó.