Tothom té un cadàver amagat a l'armari, i a E.V.A. no en són una excepció. Les protagonistes del muntatge amb què T de Teatre celebra un quart de segle i que aquests dies ha passat pel Temporada Alta també en comparteixen un; algunes l'han colgat d'experiències i d'altres el tenen tan clavat que s'anestesien per no recordar-lo.
En aquest muntatge dirigit per Julio Manrique hi ha una víctima i moltes culpables, per acció o per omissió, perquè la minoria silenciosa davant del patiment aliè també és botxí, recorda un dels personatges d'un espectacle batejat amb les sigles de l'escala visual analògica, l'eina que es fa servir en la medicina per mesurar el dolor dels pacients.
Els espectadors veuen lliscar amb fluïdesa les històries aparentment llunyanes però trenades de cinc dones, quatre de les T de Teatre de sempre i Carolina Morro com a nova incorporació. Són la Paloma, especialista en dolor; la Clara, que intenta posar ordre a l'armari i a la seva vida; la Lola, una atrafegada mare de bessons, l'Eva, amb un quart de segle acabat de fer, i l'Àgata, una actriu a punt d'estrenar l'obra del 25è aniversari de la companyia i a qui la mare se li ha escapat del geriàtric.
Broma referencial a banda, E.V.A. sap trobar l'equilibri entre la comèdia i el drama, el ritme no decau i funciona bé el salt d'una escena a l'altra, d'un to a un altre, gràcies als diàlegs, a una il·luminació i una escenografia que, amb una gran caixa de fusta, es converteix en mil i un espais. Un exemple és l'escena en paral·lel en dos restaurants, un a Barcelona i l'altre a Estocolm, que amb un joc de llums ens trasllada a un diàleg esbojarrat o a una confessió intensa que ho canvia tot.
A tot plegat també hi ajuden, i molt, els actors Jordi Rico i Albert Ribalta, que posen cara a diversos homes, que, amb quatre pinzellades, fan de guia a totes les Eves sobre l'escenari per ajudar-les a rebuscar dins l'armari i fer aflorar el dolor compartit.
