Intèrpret de cançons que formen part del patrimoni popular francès, enorme figura mediàtica, estrella musical i de l'espectacle, Johnny Hallyday, l'home que va importar el rock al país de la chanson, va morir dimecres als 74 anys d'edat víctima del càncer de pulmó que patia.

Cap racó del país va restar aliè a la pèrdua d'un monument nacional, des del palau de l'Elisi -on el president, Emmanuel Macron, va ser alertat a les dues de la matinada de la notícia- fins la més humil llar, on cada ciutadà taral·lejava algun tema que va fer gran la seva veu poderosa.

Va ser la seva quarta esposa Laeticia, 32 anys menor que ell, la dona amb qui va passar els últims anys de vida, inclòs el calvari del càncer, qui va fer pública la notícia en un comunicat.

«Fins a l'últim instant va plantar cara a aquesta malaltia que el corroïa des de fa mesos, donant-nos una lliçó de vida extraordinària», va escriure la vídua, admirada per una vida lliurada «a l'escena, al seu públic, als qui l'adulen i l'estimen».

«A través de les generacions, es va incrustar en la vida dels francesos», va reaccionar de seguida el cap de l'Estat, el primer a obrir la cataracta de reaccions.

La localitat de Marnes-la-Coquette, a la perifèria oest de París, on va passar les últimes hores, es va anar omplint d'incondicionals àvids de retre un últim homenatge al seu ídol, mentre el país prepara un gran homenatge nacional en cooperació amb la família.

Ningú va quedar indiferent a la figura d'un cantant que als anys 60, quan a la França del general De Gaulle regnava la chanson a ritme d'acordió, va elevar als escenaris la guitarra elèctrica del seu admirat Elvis Presley, tota una revolució en el panorama conservador de l'època.

La seva música, la seva forma de vestir, la seva rebel·lia juvenil, van sacsejar tota una generació amb una veu potent, que amb el pas dels anys va anar incorporant nous tons, el blues o les balades lleugeres, per marcar mig segle de la música francesa sempre encimbellant la cresta de l'onada.

Cada nou disc era un esdeveniment, fins a superar els 100 milions de còpies venudes; cada concert, la garantia d'un ple absolut per molt gran que fos l'aforament, fins a superar els 30 milions d'espectadors.

França adorava Johnny, que va saber mantenir-se actual, adaptar-se al pas dels anys fins a arrossegar quatre generacions d'adeptes, gravar més de 1.000 cançons i col·leccionar tots els premis possibles.

Les televisions van tallar els seus programes per repassar la seva vida, igual que les ràdios repetien els seus èxits i internet i les xarxes socials s'omplien d'homenatges.

Nascut a París el 15 de juny de 1943, Jean-Philippe Smet, el seu veritable nom, va ser abandonat pel seu pare, actor belga.

La seva mare, empleada francesa d'una formatgeria de París, no va poder encarregar-se d'ell en la seva infància, per la qual cosa va créixer a casa d'una cosina i de la seva parella, el ballarí nord-americà Lee Halliday, a qui sempre va considerar el seu pare.

Al costat d'ells va viure a Londres, on va aprendre l'estètica de James Dean, del twist i de tantes icones importades dels Estats Units que es van convertir en el seu senyal d'identitat.

Johnny es lliurava en els concerts i així va atreure tots els públics.