Els 75 anys del temple parroquial de Sant Julià de Ramis han quedat recollits en un nou volum escrit pel periodista Víctor Gay. El temple, que va obrir les portes l'any 1942, s'ha acabat convertint en un referent del paisatge de moltes generacions que han pujat i baixat de la Costa Roja, ja que es troba justament als seus peus. El llibre, que ha estat editat per l'Ajuntament, la Diputació i la Generalitat, compta amb els pròlegs de l'alcalde de Sant Julià, Marc Puigtió, i l'exalcalde Narcís Casassa.

Segons es recull, l'església parroquial es va construir en ple franquisme després que la guerra civil causés danys considerables a l'anterior, que era la dels Sants Metges (avui en dia, convertida en santuari). Per això, l'any 1939, el primer ajuntament de Sant Julià després de la guerra, liderat per Joan Ribas, va assumir la necessitat d'aixecar un nou temple i va delegar en el regidor Pere Omedes la tasca de buscar un arquitecte per convertir-lo en realitat. La tasca recauria en l'arquitecte Ignasi Bosch, mentre que Pere Jubera va ser l'aparellador i la construcció va anar a càrrec de Pere Planella. Els terrenys per construir la nova nau els va cedir Joan Pòrtulas.

El projecte per al nou temple assenyalava que la nova església parroquial seria de forma tradicional de creu llatina, del presbiteri a l'absis circular. El campanar se situa just al cancell d'entrada. A banda i banda, hi ha dues capelles independents: la del baptisteri i la del Sant Crist. El temple té tres naus: la central, de set metres d'amplada, i les dues laterals, de 2,2 metres cadascuna. Un element que destaca la memòria del projecte és que l'absis es muntarà a base d'un conjunt romànic de pedra procedent d'una antiga església d'aquest estil, que en aquell moment era de propietat particular i que el propietari va cedir gratuïtament per integrar-la al nou temple.

L'arquitecte, Ignasi Bosch, es va trobar amb el problema de les restriccions per poder obtenir certs materials de construcció, especialment el ferro. Per això, va aplicar la tècnica de la volta catalana. Pel que fa al campanar, que era una de les singularitats més destacades del projecte, va restar sense acabar fins l'any 2011. Tot i això, la primera campana, la Juliana, ja es va poder començar a sentir des del mateix 1492.

Punt de trobada veïnal

Des de llavors, l'església parroquial s'ha convertit en punt de trobada dels veïns de Sant Julià, tot esdevenint el centre de la seva vida cultural, fet especialment rellevant en un municipi dispers per un territori ampli, com és el cas.