Diuen que la història és la mestra de la vida. La que ensenya, que explica i fa raonar i tenir perspectives noves. És com una investigació guiada pel sentit comú a la vista dels resultats. És clàssic repetir les follies humanes del segle XX. És l'art d'eliminar jovent: guerra del 14-18 (enguany se celebra l'aniversari de l'Arsmistici franco-alemany, l'onze de novembre). Els fills dels que no varen morir a la guerra tenien vint anys, abans varen ser mobilitzats en declarar-se la guerra del 39 al 45. I no parlem de la primera revolució russa del segle, al 1905 , ni de la revolució mexicana ni de la guerra civil i persecució religiosa espanyola, ni la guerra d'Abissínia amb els italians. La carn humana es ven barata. Recordant la paràbola del blat i del jull, una visió purament negativa de la Història no seria justa.

Hi ha el corrent de bondat silenciosa, la de la gent que estima, que és heroica en el servei als altres. Hi ha les grans Fundacions, els voluntaris de l'Amor, els que creuen que val la pena de viure per estimar, al nivell que els toca, en la tasca humana de perfecció material i l'acolliment de les persones.

La història fa sentir la crueltat del cervell humà i no pot extingir la força del cor que estima. És la història, en el fons, de la llibertat humana. El gran do de Déu sobre el qual serem jutjats.

Parlant dels anys de la vida oculta de Jesús, aquesta que sorgeix, sense infantilisme, dels pessebres de la nostra terra, Sant Josepmaria diu que aquests anys de la vida oculta de Jesús, són crides que ens fa el Senyor perquè sortim del nostre egoisme, de la nostra comoditat». Jesús parla de «la nostra dificultat per oblidar-nos de nosaltres mateixos i entregar-nos als altres». La història dels homes és un camp de blat empestat de jull. La història del Nadal cristià és sembrada de la veritable llibertat que creix en l'Amor.