A Le Figaro del 8 de gener de 2018 s'hi llegeix un comentari tremend sobre un tema que omple la història i la consciència humana. És un llarg article de Jacques Julliard comentant l'obra d' Stéphane Courtois titulada Lénine, l'inventeur du totalitarisme. Es tracta d'un odi «que no estalvia gairebé a ningú... ni a nivell polític». «És l'odi en estat pur». El temps d'aquest últim centenari, per no anar més enllà en la història, es significa per moments en què domina l'asfíxia d'una boira espessa d'odi. Un món embogit. La cultura actual té fiblades d'odi massa freqüents. Potser són més puntuals i com un fruit de descàrregues psicològiques, i l'opinió pública els cataloga en un capítol del dret penal, i s'inventa les polseres d'allunyament per protegir la víctima.
Però crec que l'odi no és suficientment valorat en la vida ordinària, en les relacions personals, en les situacions partidistes, en les quals és gairebé inconscient i es manifesta per una antipatia profunda, consentida, un estar «renyit», un «no parlar-se», que són odis més personals però que no deixen de ser una feridura en el cor d'una persona.
És una aversió al ser de l'altre que es va arrelant en la vida profunda. No es tracta d'un sentiment d'antipatia, que sovint no pot extingir-se, sinó d'una aversió a la persona, que pot envair el ser de l'altre. Sant Tomàs de Aquino té onze Qüestions sobre la caritat i una sobre l'odi, amb sis articles. I ens engalta que «la supèrbia dels que odien Déu és de sempre» ; i que «l'odi a Déu s'oposa a l'amor a Déu en el qual consisteix l'òptim per l'home». I ens cita un text de I de Joan, 2,9: «El qui odia el seu germà viu en les tenebres», i baixant més a terra, afegeix: «De l'enveja neix l'odi». Cal descobrir els secrets del desamor per poder estimar.
