Si als 10 anys un nen diu al seu pare «de vegades no entenc Einstein», un altre de 5 anys contesta al metge «em fa mal tot, fins al cúbit i el radi» o «a classe no parlo perquè no m'entenen», probablement són nens amb altes capacitats intel·lectuals. Així ho explica la periodista Carme Giró en un llibre, publicat per la Universitat Oberta de Catalunya, en què s'aproxima a la vida diària dels nens amb altes capacitats intel·lectuals després d'entrevistar nombroses famílies amb fills superdotats.
En deu capítols, el llibre El club de los Superman recull «testimonis reals de moltes famílies, nens i professors de l'entorn de la superdotació», amb l'objectiu de desmitificar estereotips. Segons l'autora i els experts les aportacions dels quals apareixen en el llibre, els nens amb altes capacitats es caracteritzen per «tenir una velocitat d'aprenentatge més ràpida» i «per desenvolupar tot el seu potencial i no acabar frustrats, necessiten suport emocional».
La motivació al col·legi i que els professors confiïn en el nens «són bàsics» per al seu desenvolupament, argumenta Giró, que afirma que el sistema educatiu «cada vegada tendeix més a col·locar cada nen, amb les seves particularitats, en el centre del procés d'aprenentatge, pel que la tendència és a atendre millor les seves necessitats». No obstant això, per Giró, «hi continua havent idees preconcebudes que s'han d'enderrocar» i cita com a exemple que massa vegades els alumnes amb altes capacitats han d'escoltar a l'escola frases com «espera, això ara no toca», «ja sé que ho saps, ara deixa respondre els teus companys», «no tinc temps per explicar-te això, ens queden molts temes per fer».
Risc d'avorriment
Aquestes situacions «comporten el risc que el nen amb altes capacitats s'avorreixi, acabi frustrat i tendeixi a amagar el seu talent», segons Giró. Segons l'autora, molts pares es riuen quan algú els acusa d'estimular massa al seu fill, perquè «els nens del club dels Supermans ja surten estimulats de sèrie». Encara que als nens d'altes capacitats els agrada molt aprendre «no cal centrar-se només en el tema intel·lectual» ja que aquests nens són «molt sensibles i necessiten, potser més que altres, l'estímul d'una abraçada, d'un petó, d'un somriure, saber que els entenen, els donen suport i els estimen per poder desenvolupar-se plenament», afirma la periodista . El llibre reflecteix situacions com quan algun pare assegura que al seu fill de 8 anys «els vídeos que més li agraden són els d'operacions quirúrgiques» o quan explica que, amb la porta oberta de casa, una veïna va sentir com una mare deia al seu fill «deixa de llegir i posa't a jugar», amb la sorpresa evident de la veïna. Entre les anècdotes del llibre es troba una de divertida en què un mestre va considerar que un nen de cinc anys es reia d'ell quan en preguntar el docent quant és 3+3, el petit va contestar «un hexàgon, perquè estava pensant en 3D».
L'obra també recull l'opinió d'experts com la del catedràtic de Mètodes d'Investigació i Diagnòstic en Educació de la Universitat de La Rioja Javier Tourón, que afirma que «el talent que no es cultiva es perd». Un altre expert, el professor Javier Berché, per la consulta del qual han passat més de 3.000 nens i adolescents amb altes capacitats, afirma que «tots els nens d'altes capacitats són diferents com som diferents totes les persones, però ells tenen una cosa en comú: sempre estan pensant».
