Ja fa temps que, enmig de l'efervescència de notícies de tota mena, i sobretot a causa de l'interès del papa Francesc pels temes humans i com a reacció d'una cultura sentimental que no resol gaire res, es torna a parlar dels grans temes humans: el respecte a la vida, el matrimoni com a vocació, la dignitat de la persona, el sentit de l'existència...

No deixa de ser significatiu que Jesús encetés la seva vida pública amb l'assistència a unes noces. Els pelegrins que van a Canà de Galilea solen renovar la seva entrega matrimonial i celebrar-ho amb un vaset de vi del país. Hom té la impressió que, igual que després d'una inundació la gent recupera els estris perduts, els neteja i els embelleix, Jesús agafa el matrimoni, li treu el fang que la condescendència de Moisès que havia tolerat concedint el divorci, li restitueix una unitat arrelada en la constitució natural del matrimoni, tal com l'explica el Gènesi,- el complement home-dona empeltat en una unitat vital - i connecta la seva corporalitat en una sola carn, i penetra aquesta complementarietat mútua en una realitat que representa la unió de Crist i l'Església.

L'humanisme conjugal esdevé conductor de la gràcia del sagrament, incorpora Jesús en la vida profunda de la parella i dels seus fruits, la fa participar de la seva creu, amb amor, de mil maneres diferents, i la deixa xopa d'amor diví que s'expressa a través de l'amor humà, construint la societat i l'Església al mateix temps.

Quan es retalla la família, quan s'ataquen alguns dels seus elements constitutius, es comet un acte de terrorisme matrimonial. L'Església, adorant el projecte matrimonial de Déu, tracta amb tendresa els seus protagonistes quan estan en dificultats, els acompanya, crea saviesa jurídica al llarg dels temps, als seus Tribunals, per resoldre els casos de nul·litat , i empeny la santificació dels esposos i de la família perquè sap que és un camí de santedat, i que el món el necessita encara que no s'ho cregui.