Dagoberto Rojas va ser ordenat capellà de la diòcesi de Girona en una cerimònia celebrada a la Catedral el passat 6 de maig. Actualment desenvolupa la seva tasca a diverses parròquies de l'Alt Empordà.

Com va descobrir la seva vocació a Colòmbia, el seu país d'origen?

La meva vocació va començar amb la connexió amb la parròquia, pel capellà i pel grup de confirmació. Allà vaig començar a sentir que el Senyor em cridava cap a una altra línia, una vida diferent de la que portaven els altres joves. I vaig descobrir que era la vocació sacerdotal.

Què el va portar fins a la diòcesi de Girona?

Vaig participar en un seminari nacional a Colòmbia que és un punt de referència per a persones de diferents parts del món que venien a buscar vocacions. En aquell moment, dos capellans de Girona: mossèn Jordi Font i mossèn Esteve Sureda. Em van explicar la situació del Bisbat respecte les vocacions, i com que jo m'havia plantejat sempre la vocació missionera, vaig decidir parlar amb ells i els vaig demanar una petita reunió. Ens vam entendre i vam començar a parlar.

Un cop ja va ser a Girona, es va trobar amb una manera molt diferent de viure la fe?

Veritablement sí. Va ser un cop fort, perquè nosaltres som una religió relativament nova a Colòmbia, i tenim un furor, en aquest moment, de religiosiat popular, viure la fe... Les esglésies sempre estan plenes i hi ha molts grups: de joves, de vocacions, d'ajuda als restaurants parroquials... hi ha molta feina, a les parròquies. I quan vaig arribar aquí vaig veure que en algunes parròquies -no totes- la feina es limita només a l'assistència als malalts i a la celebració del sagrament. És molt diferent d'allà, però he vist que aquí també es pot treballar. Simplement cal estar per la gent i intento fer-ho el millor que puc.

Ha passat per parròquies de la Selva, el Maresme i l'Alt Empordà. Què s'emporta de cadascuna?

A mi m'anaven dient que cada zona és diferent, però jo a tot arreu he trobat gent molt propera i oberta. M'he sentit molt acollit. El que sí que són diferents són els paisatges de cada comarca: al Maresme hi ha el mar, a l'Alt Empordà està més a prop de la frontera i és gent amb un altre tarannà... però tothom m'ha acollit molt bé.

I parla un català perfecte.

[Riu] Cada vegada demano a la gent, amb humilitat, que m'ajudi, perquè no és la meva llengua, però ja m'agrada que em corregeixin. M'he llançat a parlar i a perdre la vergonya.

Què l'ha fet quedar-se a Girona?

Jo pensava que potser aquí no es podia treballar: la gent és la raó de ser d'un capellà, i si no tens gent a les parròquies, la teva tasca es veu complicada. Em feia por arribar a una parròquia i que no hi hagués ningú. Però és el que he dit abans: aquí es pot treballar igual que a Colòmbia. Has d'estar per la gent, i si ho fas, la gent t'ho agraeix. I tant és on siguis.

Com va viure la cerimònia d'ordenació?

Ho vaig gaudir molt. Primer: és el moment crucial d'aquest camí del sacerdoci, de la vocació. Després, vaig estar molt feliç perquè la Catedral va estar pràcticament plena, a vessar, i és difícil aconseguir-ho. Això em va fer sentir molt bé: veure que la gent t'estima així és una cosa que agraeixo molt a totes les parròquies. També estic molt agraït als meus germans en el sacerdoci, perquè de veritat que vaig notar el seu afecte i el seu acolliment. I finalment la presència de la meva família, que em va fer molta il·lusió perquè són molts quilòmetres.