Deia Borges que som la nostra memòria, la qual definia com un «quimèric museu de formes inconstants, un piló de miralls trencats». I ho som. Però també som la nostra desmemòria, som el fruit d'haver oblidat. O d'haver-ho intentat.

I així ho critiquen a cada concert Maria Arnal i Marcel Bagés, que clamen contra l'oblit històric i els tabús i silencis «sobre els quals s'ha construït la socialdemocràcia», com recordava divendres la cantant al festival Ítacafestival Ítaca. Actuaven a Púbol, també en un quimèric museu de formes inconstants, al pati del castell on reposa Gala.

A l'empara de l'entorn dalinià, Arnal va arrencar amb 45 cerebros y un corazón, un tema que parteix de la troballa d'una quarantena d'òrgans ben conservats entre les restes òssies d'una fossa comuna a Burgos.

Aquestes vísceres, pràcticament úniques al món a excepció de les que es troben dels faraons d'Egipte, donen nom al seu disc i hi bateguen per bombar un missatge que s'estén a totes les cançons, de forma delicada, però sòlida: recordar sense nostàlgia els fonaments enterrats del nostre present.

Bienes, La cançó de la Marina Ginestà o la Cançó del Taxista, feta a partir d'un fandango de la postguerra, van donar pas a Miénteme, versionant el Niño de Elche, i La gent, que agafa les paraules de Joan Brossa per repetir com un mantra que «la gent no s'adona del poder que té» i que els músics van dedicar «a aquella part de nosaltres que creu que aquesta lletra és una estupidesa».

També hi va haver temps per una cançó «en procés», Big data, que parla de les xarxes socials i la nostra capacitat per generar memòria -o no- dia a dia. Miratges virtuals, diu la lletra, perquè «som les nostres dades massives i aquestes seran els nostres fòssils».

Amb Canción total, Desmemoria i Tú que vienes a rondarme van anar enfilant el final del concert, que van tancar als bisos amb el Ball del vetlatori, que evoca l'època en què la mort dels nens es vivia en comunitat i amb música, i A la vida, d'Ovidi Montllor.

Cantar a la vida plena des de la vida buida deu ser la millor manera de recompondre els miralls trencats dels records per a uns músics que van començar fa anys rescatant la música de la tradició oral submergint-se en fonoteques i arxius i que han alçat el vol plantant batalla a l'amnèsia col·lectiva amb un so tan tendre com potent.