Tot plegat depèn de com s'ho vulgui mirar cadascú. Acabar la primera volta amb 23 punts i en zona de descens és, per a molts, un mal auguri. Un mal símptoma. Senyal que, potser, les coses no s'estan fent bé i que el futur pinta de color negre. Ara bé, signar els mateixos números i plantar-se a l'equador de la Lliga a la part baixa, però després d'arrencar un bon empat a Riazor (0-0) gràcies a una més que meritòria actuació, és una altra cosa. No passa cada dia, això de plantar-te al camp del líder, de jugar-li de poder a poder i, fins i tot, de dominar-lo durant una estona. El Girona, el mateix que es va entossudir a buidar Montilivi el diumenge passat contra el Ponferradina, va estar a punt de fer saltar la banca. Va signar una excel·lent primera meitat, fent de l'ordre i el saber estar les seves millors armes; escudant-se en Becerra quan va ser necessari, i fins i tot donant algun ensurt, i dels grossos, a tot un Deportivo de la Corunya. Va saber patir, sobretot al tram final de partit, va fer-se fort gràcies a la defensa i va donar-se el luxe de puntuar contra el líder. Un punt d'or, que ha de traduir-se, si res es torça, en una línia ascendent en les properes setmanes. Començant dissabte a Vitòria, en la final contra l'Alabès.

El perill de tancar la primera volta com a cuer de Segona A era allà. Només calia ensopegar a Riazor, resultat probable, i que el Reial Madrid Castella, aquell equip a qui molts donaven per mort ara fa uns mesos, guanyés el Múrcia. La pràctica, però, va decidir burlar la teòrica. Primer, perquè el filial blanc va ser incapaç de tombar el seu rival, que va acabar el partit amb nou homes. I segon, sobretot, perquè el Girona no va perdre al camp del líder. Tampoc hi va guanyar, però les sensacions que deixa el 0-0 tenen un cert regust de victòria. Per què? De motius, n'hi ha un grapat. Un d'ells: perquè l'equip va saber tancar l'aixeta dels gols en contra i va marxar de la Corunya sense encaixar. Una altra: perquè es va saber patir, tancar les línies al darrere quan els gallecs van pressionar i perdre temps si el panorama ho requeria. Més: perquè la primera part va ser blanc-i-vermella. Ben situat i sense córrer massa riscos, el Girona va tenir un xic més la pilota i, fins i tot, va atrevir-se a tenir la millor ocasió. No pas seva, sinó de tot el partit.

Una mil·limètrica passada de Matamala, ahir imperial al mig del camp i capaç de fer recordar el jugador que era ara fa unes temporades, va deixar tot sol Gerard Bordes camí de l'àrea. El manresà, amb la pilota als peus, va encarar Lux, però li va mancar encert i també una mica de sort. El seu xut, col·locat, el va fregar el porter del Deportivo amb la punta del peu, suficient com per enviar la pilota al pal esquerre de la seva porteria. S'esvaïa el 0-1 (min. 18), però els de Javi López havien deixat ben clar als més de 18.000 espectadors que s'havien donat cita a Riazor que tenien ganes de gresca. No va ser l'única aproximació. Richy va inventar-se una rematada acrobàtica en un servei de falta, però va enviar la seva rematada fora. I Timor, passada la mitja hora, va empalar una pilota morta a fora de l'àrea en una acció que va acabar amb l'esfèrica llepant el travesser.

El Girona s'agradava. Se sentia còmode; si més no, es veia capaç de fer mal al seu rival. És cert que, quan el Deportivo apretava, s'havia d'esmerar al darrere, però solventava la situació sovint amb encert. Unes vegades gràcies a la defensa i d'altres amb intervencions de mèrit d'Isaac Becerra. El porter, una jornada més, va aparèixer quan se'l va necessitar. No només per salvar el Girona, sinó també per amargar la tarda a Rudy. L'extrem va tenir tres bones oportunitats per marcar, però sempre va topar-se amb l'excel·lent resposta de Becerra. I quan Rudy ja no era al damunt de la gespa, segurament lamentant-se per les ocasions que havia desaprofitat, va ser Arizmendi la víctima favorita del porter blanc-i-vermell.

Amb l'atacant al terreny de joc, ja a la segona meitat, el Deportivo va estirar les línies, empès, en gran mesura, per la necessitat del gol i per l'alè d'una afició inesgotable. Javi López, veient que el rival apretava, va decidir buscar la velocitat al contracop amb Jofre, l'última passada amb Eloi Amagat i el joc directe i baixar pilotes amb Chando. L'experiment va funcionar prou bé. D'ocasions pràcticament no n'hi van haver, però amb el Deportivo llençat, qualsevol contra gironina podia ser una bona arma per rematar els gallecs. A un quart d'hora per al final, una bona assistència d'Eloi a l'interior de l'àrea va deixar Bordas, de nou, davant Lux. El xut, un pèl fluix i centrat, va topar amb el porter.

Més feina va tenir Isaac Becerra, que va haver de tornar a aparèixer en dues ocasions abans del xiulet final. Una (min. 77), en un servei de cantonada en el que Arizmendi va xutar entre un niu de cames. I l'altra, potser encara més clara, quan el badaloní, ja en temps de descompte, va treure una mà salvadora en un cop de cap, de nou, d'Arizmendi.