El 30 d'agost del 2008, va veure complert un somni. Havia hagut de ser pacient, de treballar com el que més, de suar de valent. L'espera, però, havia valgut la pena. Als 27 anys, a Migue González (Sant Cugat del Vallès, 1980) se li presentava l'oportunitat de debutar a la Segona Divisió A. Va ser vestint la samarreta del Girona, a Balaídos, i el resultat va acompanyar (titularitat i victòria per la mínima). Va ser l'inici d'una cursa que encara dura. Cinc temporades i mitja consecutives a la categoria d'argent. Més de mitja dècada en la qual malgrat les neteges de plantilla, els canvis als despatxos i els balls d'entrenadors, s'ha convertit en una peça inamovible. Diumenge, a Sòria, Migue disputarà el seu partit número 200 a la categoria. Una xifra que el fa sentir d'allò més orgullós, però que, tot i els seus 33 anys, vol seguir engreixant. Aquesta és l'ambició del capità del Girona, un futbolista que no amaga el seu desig de poder complir, en el futur, un altre somni: el de debutar a la Primera Divisió.

Què sent un futbolista que es troba a les portes de complir els 200 partits en una categoria tantexigent com ho és la Segona Divisió A?

De tot. Una barreja de sensacions, totes positives. Arribar aquí vol dir que, al llarg de molts anys, alguna cosa bona he hagut de fer. He estat moltíssimes temporades jugant a futbol, com també d'altres jugadors o molts esportistes, cadascun en la seva disciplina. Personalment, tinc la sort i també el privilegi de poder estar en una categoria professional en la qual no m'ha sigut gens fàcil arribar i on també costa molt mantenir-se. Les lesions, per exemple, sempre m'han respectat molt. N'he tingut, és cert, però mai han estat greus. També he sobreviscut al pas d'una gran varietat d'entrenadors. Tots ells, gràcies a Déu, han acabat comptant amb mi. Tot plegat em fan sentir molt orgullós d'haver pogut assolir una xifra màgica com ho són els 200 partits. Ara bé, espero que en siguin molts més!

D'altres, en veure tants partits, pensarien ja que potser s'estan fent grans...

És clar... És que tothom es fa gran tard o d'hora! L'edat no perdona, però tinc una mentalitat i un esperit de sacrifici que, per sort, m'han dut fins aquí. I aquesta mateixa manera de fer és el que provoca que no se'm passi pel cap la idea de retirar-me o de voler-ho deixar córrer.

Vostè i Matamala són els supervivents d'aquell Girona que va pujar, l'estiu del 2008, a Segona A. I ho ha fet en un club on el ball d'entrenadors i els canvis a les directives han estat una constant. No només ha seguit a la plantilla, sinó que sempre ha acabat jugant. Com deia, alguna cosa ha hagut de fer bé!

Sí, tota la raó. Crec que, a part de moltes coses, tot això ha estat gràcies al fet que els entrenadors han sabut reconèixer el meu treball diari. Això, no ens enganyem, sempre agrada; veure un futbolista que, dia rere dia, es deixa la pell en cada entrenament. Tot i això, també he vist d'altres jugadors que, malgrat treballar molt bé, després no han jugat. El futbol, com es diu, és així. En el meu cas, estic molt orgullós i em sento d'allò més content. I com he dit, espero que la xifra superi els 200.

Me n'ha desgranat bastants motius, però quin creu que és el secret de l'èxit? Del seu èxit, vaja.

Em poso molt pesat quan parlo d'aquests temes, però sempre m'agrada incidir en la mateixa idea. El dia a dia, en un futbolista, és molt important. S'ha d'anar a entrenar i sempre donar-ho tot. Sobretot, també s'ha de mirar de millorar. Encara que, com és el meu cas, tinguis 33 anys. Només això serà el que et pot fer estar sempre disponible per a l'entrenador. I crec que així ha estat amb mi des de fa moltes temporades.

A punt de complir els dos centenars de partits dóna per a molt. Per a desgràcies, alegries, bons i mals records. Amb quina d'aquestes experiències es queda?

La veritat és que em quedo amb tots i cadascun dels 199 partits que he disputat fins ara. Tots ells m'han aportat alguna cosa. He fallat, com ho he fet en moltes ocasions. Però també he après moltíssimes coses. D'un mateix, dels companys, dels entrenadors... Però també dels davanters contraris, que et presenten un grapat de situacions que no t'esperes. L'experiència ha estat d'allò més bona i, repeteixo, em quedo amb tots els partits, no en puc dir un de concret.

Ara que em parla dels jugadors contraris, vostè que ha estat tantes temporades consecutives a Segona A, quin és el davanter que li ha estat més difícil de cobrir des que és al Girona?

Ostres! Doncs n'hi ha un grapat... Un d'ells és Nino, ara a l'Osasuna. O també Geijo, un tros de futbolista. Un altre és Delibasic, que va venir a Montilivi amb l'Hèrcules. Tots plegats són futbolistes que marquen la diferències. Són atacants de molt de nivell i he tingut una sort enorme de poder-m'hi enfrontar. Poder lluitar contra ells, en moltes ocasions, costa un món, però sempre se'n poden treure conclusions molt positives i aprendre per al futur. Així mateix és com m'ho he pres durant tot aquest temps.

Abans em parlava del treball i del sacrifici com dos dels ingredients imprescindibles per aconseguir l'èxit en una categoria com és la Segona A. Imagino, però, que estar bé físicament també és clau per mantenir-se en un nivell òptim per rendir. Com ho porta tot plegat?

Sí, és imprescindible, com diu. Personalment em fixo molt en companys que he tingut i que sempre s'han cuidat al màxim per rendir tot i el pas dels anys. Futbolistes com (Jordi) Matamala o també Moha (El Yaagoubi). Són jugadors que, tot i els anys, han arribat a jugar a un gran nivell. Futbolistes que han estat molts anys lluitant i deixant-se la pell per fer-se un lloc a la categoria. Han superat lesions, els pot haver passat de tot, però sempre han estat allà. I per què? Perquè es cuiden. És bàsic. Això et permet estar al cent per cent i evitar mals majors. Com li he dit abans, l'edat passa per a tothom, pel que s'ha d'intentar passar-ho de la millor manera possible. Tot plegat és com el que els passa als cotxes. Si no es guarden en un garatge i passen la nit al carrer, s'espatllaran molt abans que no pas si estan a cobert.

Llavors... dorm en un bon garatge, vostè?

Això mateix! Quan no m'entreno o jugo intento estar-me en un bon garatge! (riu)

Una bona metàfora.

Sí, però és que és la realitat. Si no et cuides i et mimes, no arribes enlloc en aquest món. És cert que també hi influeix la sort o el fet que un ha de valer per això.

El fet de no haver arribat mai a la Primera Divisió és una espina que se li ha clavat i que encara se la vol treure?

I tant! Tinc 33 anys i la gent que pensi el que vulgui, però encara mantinc la il·lusió de poder jugar algun dia un partit de la Primera Divisió, amb els grans. Estic convençut que encara ho puc fer. Un exemple és el de Nagore (exjugador del Girona, ara al Llevant), que fa res estava a Segona A i l'altre dia va debutar contra el Barça. Mai perdo l'esperança de poder jugar un partit de Primera. I, tant de bo pugui ser vestint la samarreta del Girona. M'encantaria veure aquest club a l'elit. Si no pot ser aquest any, ho serà el següent. I si no, l'altre. Ara som penúltims, és la realitat, però queda molta lliga i estic convençut que ens salvarem. L'endemà, veurem què passa...