La flama segueix viva. Ben viva. El Girona continuarà la temporada vinent a Segona A després d'una altra tarda de glòria per a la història a Montilivi que va acabar amb el final somiat. Un epíleg feliç en forma de triomf fàcil davant el Deportivo (3-1) que, combinat amb la derrota del Jaén, deixa els blanc-i-vermells un any més a la categoria de plata. Sí, ha estat un any dolent, mal planificat, amb tres entrenadors i amb un grapat de desgràcies -Nil Marín va ser recordat a la festa de celebració- que han complicat més l'empresa. Tot això ja no compta. El Girona és de Segona A. I ja en van sis, camí de la setena. El Girona va treure el cap de les posicions de descens al millor moment, el precís per assegurar-se un objectiu que semblava impossible quan Pablo Machín va agafar l'equip. Al final i malgrat que havia de ser una jornada no apta per a cardíacs, el matiner gol del Múrcia contra el Castella i la novena diana d'Ortuño van aplanar un camí que al final va ser de roses. El Deportivo no va complicar gens la feina a un Girona que va sentenciar al principi de la segona part. La victòria provisional del Jaén feia que si el Castella remuntava el seu partit, el Girona era de Segona B. No va ser així i al final els més de 8.000 espectadors que van omplir Montilivi van celebrar la festa de la salvació com Déu mana, és a dir, i encara que estigui prohibit, amb la tradicional invasió de camp. Els crits d'"Ortuño quédate!" i el bolero Dos gardenias para tí d'Antonio Machín, en honor a l'artífex de la resurrecció de l'equip no van faltar a la celebració. I sí, com deia algun aficionat camí del cotxe, "l'any que ve tornarà a venir el Betis i veurem l'Osasuna".

Van ser molts els aficionats que van arribar a Montiivi fets un flam, conscients de tot el que hi havia en joc. La continuïtat del Girona a Segona A es decidia en noranta minuts davant un Deportivo que venia de celebrar la festa de l'ascens la setmana passada. Tothom era conscient que tot passava per guanyar els gallecs independentment que es donessin els resultats que feien falta per confirmar l'objectiu de la salvació. Tombar el Dépor era el més difícil. En cas d'aconseguir-ho, després tocaria esperar que algun dels set rivals ensopeguessin, quelcom en principi més factible ja que absolutaments tots o bé s'enfrontaven entre ells (Lugo i Mirandés i Jaén i Alabès) o es mesuraven amb rivals que es jugaven entrar al play-off d'ascens. Machín tenia clar que guanyant, el Girona se salvava. La responsabilitat era màxima. El sorià va apostar d'entrada per retornar Jandro a l'equip i asseure Tato a la banqueta. La resta eren els mateixos herois que havien conquerit el Toralín dissabte.

El Girona va saltar a la gespa conscient que calia tenir el cap fred i no fer bogeries. Tampoc cometre errades que li poguessin complicar el partit innecessàriament. Al davant, el Dépor lluny de venir relaxat va sortir amb pràcticament tota la carn a la graella: dos davanters centres (Toché i Borja Bastón) a més a més d'homes desequilibrants com Rabello o Luisinho. Montilivi vessava d'aficionats i d'il·lusió. Les cares d'esperança es barrejaven amb les de neguit. Decidit a la victòria va sortir el Girona. Una desmarcada de Felipe Sanchón va estar a punt d'encetar el marcador. El barceloní va rebre de Richy, però sol davant Fabricio va creurar la pilota fora davant la desesperació del públic. Era el primer avís. Timor, amb un xut llunyà i Iván López en una acció d'estratègia tornarien a fregar el gol abans dels primers vint minuts. Una diana hauria asserenat els ànims dels locals que, entre la calor i el nervis, veien com els costava arribar a l'àrea de Fabricio.

Mentrestant, el Deportivo jugava tranquil, gairebé a plaer al camp del Girona. Això sí, sense aproximar-se a un tranquil Becerra. Els de Machín semblaven nervisos i no trobaven el camí de la porteria de Fabricio. Fins que va aparèixer Jandro per deixar sol Ortuño perquè superés el porter amb un toc suau per dalt. Montilivi va esclatar. Ho necessitava. La tensió era màxima i amb el gol del Múrcia al Castella, el Girona sortia del descens a la mitja part.

Restaven quaranta-cinc minuts de patiment i d'espera. Montilivi ho veia més clar amb el gol d'Ortuño però encara no se'n fiava. Calia un segon gol per encarrilar-ho del tot. La va tenir Jandro, després d'una bona jugada trenada amb Ortuño. La punta del peu de Fabricio va evitar que el Girona fes el segon. No perdonaria Felipe Sanchón al cap d'un minut. El davanter barceloní afusellaria Fabricio des de dins l'àrea per situar el 2-0 al marcador i posar coll avall la victòria blanc-i-vermella.

Amb els dos gols gironins, l'afició ja només estava pendent de la resta de resultats. El gol de Jaén no afectava ja que el Castella seguia perdent a Múrcia. Arribats a aquest escenari, Machín va manar passar a la defensa de cinc clàssica des de la seva arribada al club. El triomf no es podia escapar. I menys quan Eloi Amagat se'n va anar de tothom per acabar picant la pilota davant la sortida de Fabricio.

El partit estava dat i beneït. Només quedava que Becerra es lluís com ho ha fet tota la temporada. El porter colomenc va realitzar una de les seves habituals intervencions a peus de Toché. No va evitar la diana d'Arizmendi però ja era igual. L'Alabès guanyava a Jaén i el Girona era de Segona A. La salvació era un fet. I la festa també. Una altra i sense Kiko Ratón. El Girona és de Segona A.