Pablo Machín ho té subratllat amb vermell a la seva llibreta, aquella que fa anar amunt i avall en cada partit. "No encaixar gols", diu. S'ho va apuntar ara fa uns anys, quan va encetar la seva etapa com a entrenador. Ho tenia clar a Sòria, al capdavant del Numància, i ho segueix al peu de la lletra ara també al Girona. Machín sap que marcar gols és important i que ser efectiu de cara a porteria és indispensable en una categoria com la Segona A. Però dominar l'altra àrea és encara més rellevant per al sorià. Molt més. És la principal premissa d'aquest Girona, un equip que defuig d'un joc estètic i vistós, i que aposta per la practicitat. Fa gols quan els ha de fer i, sobretot, defensa. Ho fa amb ungles i dents; però també s'encomana a l'estat de gràcia del seu porter. Això l'ha dut a convertir-se en el conjunt menys golejat de la categoria. És la mateixa recepta d'aquell Girona que ara fa unes temporades va signar una excepcional campanya a la Segona Divisió B i que va acabar amb l'històric ascens. En aquell curs, el 2007/08, Raül Agné era el comandant de la nau i tancar la porta amb clau i fer de la seva defensa un autèntic mur també era una de les seves prioritats.
Són 10 les jornades que s'han disputat. Un quart de lliga ja és al sac i després de tots aquests partits l'equip només ha encaixat 7 gols. És el millor en aquest aspecte, superant fins i tot els registres de plantilles com les del Valladolid, Sporting de Gijón i Las Palmas (8 gols). Uns quants anys enrere cal remuntar-se per trobar uns números similars o fins i tot millors a Montilivi. Ni en la temporada 2013/14, la de la històrica promoció per pujar a Primera, el Girona havia estat tan solvent al darrere després de 10 partits. En aquella ocasió, Dani Mallo havia rebut 9 gols. Més s'eleva aquesta xifra en les altres campanyes a la categoria d'argent. Cap havia estat tan bona com l'actual: 13 gols en contra el curs 13/14; 17 en la temporada 11/12; 16 en la 10/11; i 14 en la 09/10. L'únic precedent que se li acosta data de l'exercici 2008/09, el del retorn a Segona A. En aquell, el Girona va rebre 8 gols en els primers 10 partits de Lliga.
No era sorprenent una dada com aquesta per a un equip que tot just acabava de pujar, sobretot perquè l'any anterior, el de l'ascens, els blanc-i-vermells s'havien convertit en un autèntic mur. Raül Agné, des de la banqueta, havia estat capaç de prémer amb la tecla i al damunt del camp, els Jordi Dot, Albert Serra, Diego Rangel, Migue González i Jose Martínez, entre d'altres defenses, s'encarregaven de fer la feina. Ells i sobretot Rafa Ponzo. El porter veneçolà no només va ser un dels ídols de l'afició per les seves intervencions, sinó que va tancar la porta amb clau d'una manera espectacular, rebaixant les xifres de gols encaixats fins a uns límits que encara no s'han repetit després d'uns quants anys.
Ja no per aquells 8 gols de la temporada 2008/09, sinó perquè l'any anterior havia fet miques els guarismes que ara ostenta IsaacBecerra. A Segona B, en les 10 primeres jornades, Ponzo va rebre només 5 gols, mentre que al final de curs aquella xifra s'elevaria fins a les 26 dianes en contra. Però encara hi ha més: al llarg de tota la campanya, aquell Girona va ser capaç d'aguantar el zero a la seva porteria en 21 ocasions dels 42 partits que va disputar (38 de lliga i 4 de promoció). I si sorprenen els números actuals de Becerra, que porta 363 minuts sense rebre cap gol i és a tocar del rècord d'Albert Jorquera (370), més bona és encara la marca que ostenta el mateix Ponzo (amb la col·laboració de Miguel Ángel Ramos, ara al Rubí. Tots dos, a cavall entre les temporades 2007/08 i 2008/09, van ser capaços de mantenir intacta la porteria gironina al llarg de 792 minuts. Després del gol de Cámara al minut 81 d'un Badalona-Girona (2-2), el Girona va encadenar 2 partits de lliga (Gavà i Alcoià) i 4 de promoció (2 amb el Ceuta i 2 més amb el Barakaldo) sense encaixar. Els va jugar tots Ponzo, tret del duel amb l'Alcoià, en què va aparèixer Ramos. Però la cosa no acaba aquí: el curs següent va començar igual. Ponzo va aguantar imbatut dos partits (Celta i Alacant) i 63 minuts més fins que Carlos Merino (Albacete) va posar fi a la ratxa.
Un Girona "increïble"
El protagonista d'aquesta estadística, Rafa Ponzo, no perd detall del Girona des que l'estiu del 2009 va abandonar Montilivi rumb a Ceuta. Als seus 36 anys encadena la tercera temporada defensant la porteria del Marino de Luanco i des d'Astúries, on està instal·lat, segueix la "increïble" temporada del seu exequip. "Era una plantilla feta, entre cometes, per estar a baix lluitant per salvar-se, però ha demostrat que aspira a molt més. Suma moltes victòries i això els ha donat una gran confiança" valora Ponzo, qui destaca la "importància" de no rebre gols per assolir bons resultats: "Quan no encaixes tens moltes més opcions de guanyar partits, perquè d'ocasions a favor sempre en tindràs". De Becerra, a qui el veneçolà coneix no només de veure'l per televisió, sinó d'haver-s'hi enfrontat quan el badaloní jugava al filial del Madrid, tot són bones paraules. "És jove, té aptituds i molta projecció. S'ha consolidat al Girona i això li pot donar garanties de cara al futur", opina.
Si fa no fa, similar al que va viure en primera persona durant la seva etapa a Montilivi. "Mai oblidaré aquella experiència. Va ser increïble. Estic molt content de tot el que vaig aconseguir", diu. No només parla dels èxits col·lectius, sinó també del bon treball individual: "No és gens fàcil encaixar tants pocs gols. El mèrit va ser de tot l'equip i tant de bo aquest Girona ho pugui aconseguir", afegeix. I superar-ho? "Si Becerra acaba amb uns números millors, què hi farem! Serà bo per al Girona i amb això ja em conformo", conclou.
