El Molinón, Balaídos, Los Pajaritos, Vallecas, El Collao, Anoeta, Castalia... i així fins a 46. Una llarga llista d'estadis és la que el Girona ha pogut escriure des que a les acaballes de l'estiu del 2008 encetava la seva etapa moderna a la Segona Divisió A. Al llarg de més de sis temporades (tot just es troba immers en la setena), l'equip de Montilivi s'ha enfrontat a prop d'una cinquantena de rivals. De més o menys entitat, històrics o més novells, conjunts temibles o plantilles modestes. Adversaris i camps de tota mena s'han creuat en el seu camí i aquest dissabte eixamplaran la llista amb un nou adversari, fins ara inèdit. Es tracta del Leganés, amb el qual s'obrirà el full de precedents. I serà a Butarque, un escenari fins ara desconegut per als gironins.
Amb 86 anys d'història, el Leganés mai ha arribat a Primera, però pot presumir d'haver tastat la Segona Divisió A al llarg d'onze temporades. Hi va debutar l'any 1993 i s'hi va instal·lar durant poc més d'una dècada. Però des que l'estiu del 2004 va perdre la categoria, a la qual no havia tornat. Des que va ser fundat, l'any 1928, que mai s'ha enfrontat amb el Girona en partit oficial, un club amb el qual per primera vegada comparteix esglaó en el futbol estatal. Serà, per tant, l'estrena al Municipal de Butarque, el 47è camp que visitarà en aquesta etapa moderna a Segona. La instal·lació, inaugurada el 1998, va substituir el vell Luis Rodríguez de Miguel, i té una capacitat per a 7.760 espectadors. No serà l'estadi més gran que ha visitat el Girona en els últims anys; tampoc el més nou, ni el més menut. Però serà un dels escenaris que s'inclourà a la seva nodrida llista, en la qual també s'afegirà d'aquí a dues setmanes El Sadar, llar de l'Osasuna. Tres quarts del mateix passarà amb el Palamós-Costa Brava, on juga el Llagostera. Els gironins el coneixen a la perfecció (el van trepitjar durant la pretemporada), però serà la primera vegada que hi jugaran un partit de lliga a la Segona Divisió A.
Més de sis anys és temps suficient com per viure un grapat d'experiències. Les ha tingut el Girona, que davant els 46 rivals als quals s'ha enfrontat pot explicar històries de tota mena. N'ha visitat els camps de tots ells; alguns de manera breu i d'altres s'han convertit en autèntics clàssics de cada temporada. Quatre són els estadis més trepitjats en aquesta etapa i de gairebé tots ells no en guarda gaire bon record. Comptant el duel d'aquest curs, ha jugat 6 vegades a Los Pajaritos, on mai ha guanyat (4 derrotes i 2 empats). El mateix passa amb el Nuevo Arcángel de Còrdova, equip que ara és a Primera. En 6 visites, cap triomf. Un xic millors són els registres al Gran Canària de Las Palmas. També 6 partits, però una victòria a favor, a part de 2 empats i 3 desfetes. Idèntics són els registres al Santo Domingo d'Alcorcón: entre lliga i play-off d'ascens, els catalans només hi han guanyat una vegada. Va ser a finals del passat mes d'agost.
Pitjor han estat les experiències a estadis que, a tenor dels resultats, s'han guanyat l'adjectiu de ?maleïts. En aquesta època moderna a Segona A, el Girona no només no hi ha estat capaç de guanyar mai, sinó que pràcticament sempre hi ha perdut; i això que els ha visitat unes quantes vegades. Es tracta del Martínez Valero d'Elx, on només ha esgarrapat 2 empats (tots sense gols) i hi ha caigut en 3 ocasions. Una d'elles, la primera (2-1), li va costar el càrrec a Raül Agné. Ben a prop hi ha el Rico Pérez, un dels altres escenaris amb mal record per als blanc-i-vermells. No només hi va empatar amb l'Alacant el curs 08/09 (1-1, amb un gol en contra en el temps afegit), sinó que només hi ha pogut arrencar un empat (0-0) després de jugar-hi 6 vegades contra l'Hèrcules, una d'elles a la Copa. Hi ha patit desfetes sonades (3-0 l'any 2009 i 4-2 la primavera del 2011) i el balanç és més que negatiu: 1 punt dels 15 possibles a la lliga. Tot, però, no han estat decepcions. També hi ha hagut alegries i algunes de destacades. El brillant 0-4 a Balaídos contra el Celta de Vigo (amb hat-trick de Ranko Despotovic), el 0-3 a Vallecas que va servir de revulsiu al Girona de Narcís Julià, el 0-1 al camp del Betis d'aquell mateix any o el triomf al Gran Canària (0-1) que semblava deixar virtualment salvat l'equip, tot i que la permanència no va arribar fins a la darrera jornada enfront el Múrcia. Alegries i estadis on el Girona es troba com a casa. És el cas de l'Anxo Carro de Lugo. Dues visites i dues victòries (1-2). Hi ha patit, però sempre s'ha endut els tres punts. I, en tots dos casos, ha acabat el dia com a líder de Segona A, privilegi que acabaria perdent en finalitzar la jornada. També s'ha aconseguit el ple a Castelló i Guadalajara, mentre que mai ha perdut en els tres partits que ha jugat a Salamanca (un triomf i 2 empats).
Alguns d'aquests 46 rivals ?segueixen a Segona A, d'altres han baixat algun esglaó esportiu i alguns proven sort a Primera. Allà, a l'elit, es mantenen els equips que encara no s'han enfrontat al Girona a la lliga en aquesta etapa moderna, bàsicament els "grans": Barça, Reial Madrid, Atlètic de Madrid, Athletic Club, Espanyol, València, Sevilla, Getafe (hi han jugat en Copa) i Màlaga. Temps al temps.
