«Estic en el meu millor moment i no penso aturar-me aquí»

Sí, l'he vist. Normalment a casa gravem els partits i els mirem després. És un gol maco i trobo que no és fàcil de fer. El que té molt de valor és la jugada: robo la pilota al mig del camp, l'Eloi l'agafa, divideixo molt bé i agafo la banda com si fos un extrem. Quan rebo, sé que estic a l'interior de l'àrea, retallo cap a dins i entenc que he de provar de picar la pilota per sobre del porter. Em surt una vaselina molt ben feta.

A la televisió es veu tan maco com li va semblar en directe?

Quan l'he pogut veure m'adono que és un gol maco, sí. I sobretot especial per ser el primer a SegonaA. Si hagués estat de rebot valdria igual, però em fa especial il·lusió que hagi estat tan maco. Sempre em quedarà a la memòria.

Havia estat 13 partits jugant, però en cap havia marcat. Quan al catorzè veu que la pilota entra pensa "per fi"?

Sento una alegria immensa. Tot passa molt ràpid i de bones a primeres no ho acabo d'assimilar del tot. Corro cap a la banda, on tinc uns amics. És quan veig als companys que se m'acosten i sobretot al descans, quan vaig recordant les imatges, que començo a tenir clar que ha estat un gol benparit.

Ho ha jugat gairebé tot i acumula tres assistències a la lliga. Marcar és l'únic que li faltava?

Sí, sobretot perquè jugar d'interior requereix una certa aportació golejadora. No se m'ha de demanar tenir números de davanter, però tres o quatre gols hi han de ser. No em preocupava tot plegat, tot i que pensava que hi havia una certa mancança en aquest aspecte. Amb l'Eloi (Amagat) ho havia parlat i li havia dit que ens tocava marcar aviat. Els migcampistes també han de veure porteria. Està molt bé donar assistències i he llegit que ja n'he fet tres, però també volia marcar. Ho he fet i no penso relaxar-me.

Diu que ha llegit que ha fet tres assistències. No les compta?

Sabia que eren dos o tres, però tot esmorzant he sortit de dubtes. Crec que, com a interior, se m'han de demanar assistències. Ara, això no depèn tant de mi. Puc donar bones passades que després no acabin en gol.

Diumenge, Pablo Machín el va elogiar en roda de premsa. Com rep aquestes bones paraules?

Li estic molt agraït pel que va dir, encara que tampoc calia. Sento cada dia el seu suport i em dóna molta confiança. Tret de l'epoca del Cadis, mai n'havia tingut tanta per part d'un entrenador. Des que vaig arribar, el míster valora molt el meu treball. A l'estiu ell podia tenir referències de mi, però era possible que no em conegués perquè tampoc pot saber-ho tot de la Segona B de Barcelona. Ara, des d'un primer moment li he entrat amb bons ulls. No només perquè les meves actuacions són bones, sinó perquè els jugadors que s'entrenen, callen, aprenenn, escolten i corren fins no poder més, són d'un perfil que qualsevol tècnic voldria tenir. Faig tot això i, quan les coses no vagin bé no alçaré pas la veu.

Potser la clau d'aquest vestidor és que té molts jugadors com els que descriu.

Això segur. És una de les claus, encara que sobretot li dono molt més de mèrit als jugadors que en el seu dia van ser importants al Girona o en d'altres clubs i que ara no tenen gaire protagonisme. Tots ells estan compromesos, no discuteixen, animen i s'entrenen sense queixar-se. Això em sorprèn i té molt de valor. És molt més fàcil que als novells com jo que els més veterans ens ajudin. És un vestidor molt sa.

S'imaginava tenir aquest protagonisme a l'estiu quan va signar amb el Girona?

En el moment de signar em va néixer el dubte de si podia no agradar a l'entrenador i, si aquest era el cas, d'haver de marxar cedit. Tenia un contracte amb l'entitat per dues temporades, però ningú em garantia que formaria part de la plantilla. Això m'ho havia de guanyar jo. Confiava i sabia que m'ho podia guanyar, però no depenia al cent per cent de mi, sinó de les ganes que tingui l'entrenador de fer jugar un nano que té 26 anys i ve de Segona B. Tot plegat em preocupava. I més quan a Peralada, en un amistós de pretemporada, les coses no em van sortir gens bé. Ningú m'havia dit res, però a casa ja comentava que hi havia l'opció de marxar vés a saber on... De mica en mica vaig anar fent bons partits i llavors em vaig adonar que em podia quedar. La fortuna també m'ha ajudat: he jugat quan l'equip ha estat molt bé i ha gua?nyat. Si les coses haguessin anat malament i s'haguessin perdut els tres primers partits de lliga, el més fàcil hauria estat treure'm de l'onze. Però sempre és més difícil canviar les coses quan tot rutlla.

El principal valedor del seu fitxatge és Oriol Alsina, que va deixar el club a l'estiu. En aquell moment va tenir por de quedar-se sol?

Sí, força. El mateix dia de la meva presentació vaig trucar l'Oriol i li vaig preguntar què havia de fer jo. Ell, una estona abans de sortir jo, havia anunciat públicament que marxava al Llagostera. Era conscient que havia signat un contracte amb el Girona, però no sabia si el club l'acabaria estripant o què és el que passaria. Per sort no va passar res de tot això. És més, és aquí on guanya importància la figura de Quique Cárcel. Ell em va agafar per dir-me que em coneixia i que sabia que tinc futbol per aquesta categoria. Em va donar tota la seva confiança. Cárcel em va tranquil·litzar en un moment una mica caòtic. El seu paper ha estat molt important per a mi.

Aquest paper l'ha tingut Pablo Machín, un cop el tècnic l'ha vist jugar i l'ha començat a conèixer?

Amb en Pablo tampoc hem xerrat gaire. Ni amb mi, ni amb la resta de la plantilla. Crec que no cal. Amb els entrenaments hi ha prou empatia per veure que és un home que es preocupa pel que faig, que em fa millorar algunes coses i que m'aplaudeix quan treballo bé. No cal parlar; n'hi ha prou veient que em fa jugar cada setmana.

Deia abans que en pràcticament cap equip havia tingut tant de protagonisme com fins ara a Girona. És més, abans d'aterrar a Montilivi, vostè ha hagut de voltar força i sempre ha hagut de pencar de valent, sense tenir mai continuïtat.

Una dada ho diu tot: mai he estat dos anys seguits al mateix club. És cert que a Tercera jugava molt, però quan m'ha tocat jugar en una categoria professional, mai he tingut gaire participació. Crec que hi ha pocs jugadors a Segona A, o potser cap, que hagin trepitjat la Primera Regional i que no hagin sortit d'un juvenil de Divisió d'Honor o d'algun filial. El meu cas és atípic. Vinc del Farners, Banyoles, Palafrugell; de viure descensos. Però tot i això tinc el mèrit d'haver-me adaptat sempre a cada situació. Ho he anat assolint i he fet el mateix amb el futbol professional. Seria l'hòstia poder-li donar continuïtat!

Després de viure tants canvis i de tastar el descens en més d'una ocasió, no havia donat per perdut el tren d'arribar més amunt?

Sí, i tant. Quan era cadet, el Girona em va fer fora. Havia entrat al club amb 5 anys i, una dècada després, amb l'arribada de la fornada del Vilobí al club, vam haver de marxar quasi tots. En aquell moment vaig decidir passar-m'ho bé i viure un altre futbol. Va ser un xoc que amb 15 anys em fessin fora d'aquí. Un mar de llàgrimes. No entenia el futbol sense ser del Girona: he estat aplegapilotes, he tastat l'escoleta des dels cinc anys, jugava amb els meus amics de tota la vida... Va ser amb el pas dels anys que vaig posar-me el repte d'arribar a la Tercera Divisió i ho vaig aconseguir. A Banyoles, gratis i baixant de categoria amb només 19 punts. Sí. Però després vaig anar al Manlleu, on hi havia un bon equip. Llavors vaig pensar: "I si algun dia arribo a Segona B? Podria fer-ho?". Hi vaig arribar i va ser al Cadis on vaig veure que existia un altre futbol. Era Segona B, però tot el que ho envoltava era d'una categoria superior. Volia quedar-me, però em va tocar marxar. Vaig acabar al Prat i sense jugar. Va ser un xoc per a mi. En aquell moment vaig pensar que ja no hi havia res a fer: vivia a Barcelona, no estava arrelat al club, no jugava... Estava decidit a moure fils i anar al Figueres al gener. Amb l'arribada de Pepe Delgado el meu rol va canviar i vaig guanyar més protagonisme. Llavors em va arribar l'interès de l'Olot i m'ho vaig prendre d'una altra manera. Fins que va passar quelcom que em va sorprendre a mi i també a tothom: el Girona.

Quin és el primer moment que té constància que el Girona el vol?

Just abans d'acabar la temporada al Prat em fan saber que pot haver-hi l'interès, però a l'espera d'on acabi al club. Si el Girona baixava, tenia tots els números de venir. Un parell de reunions després, l'Oriol (Alsina) va decidir que se'm fitxaria estigués on estigués el club. Ell em coneix i va veure un altre Granell. Es va adonar que havia crescut. Només cal imaginar-se com vaig celebrar la permanència del Girona! Això suposava per a mi tenir un contracte al món del futbol professional.

Quan va haver de marxar del Girona amb 15 anys, deuria pensar que se li barraven les portes de Montilivi per sempre. Una dècada després, però, ha aconseguit tornar-hi. Li ha fet veure tot plegat que amb treball i paciència no hi ha res impossible en el futbol?

Sí, encara que si no hagués tingut el futbol suficient crec que avui no hi seria. Es pot pencar molt, però si no es tenen les condicions, les portes es tanquen igualment. El futbol posa a tothom al seu lloc. Em va sortir un bon any a Cadis, però va ser un miratge. Què havia fet jo? Havia jugat 19 partits a Segona B amb un bon equip. I punt. El meu currículum anterior era pobre: venia de jugar a equips petits de les comarques gironines, havia baixat de categoria... Hi havia 1.000 jugadors millors. Jo em pensava que després del Cadis aniria a un bon equip i no em va passar. I entenc que els directors esportius no em volguessin fitxar. Ara, a mi m'ha ajudat molt el saber-me adaptar a totes les categories. He anat fent petits salts que m'han tornat a portar fins al Girona. Crec que he tornat en el millor moment. Perquè si m'hagués passat abans, amb 20 anys, potser m'hauria tornat boig. Ara la meva vida és molt més estable i sóc més madur. Estic en el meu millor moment i no vull parar aquí. De petit volia ser futbolista, doncs encara més ho vull ser ara!

Eloi, Pere, Coris, Juncà... I vostè. Torna al club de la seva vida i juga al costat de gironins. Orgullós?

I tant! Sembla mentida que en el futbol professional hi hagi cabuda per a jugadors així: catalans, de la terra, amb el cap moblat. Gent com jo, com en Pere, com la resta. Futbolistes que saben el que toca en tot moment. Això també ha fet que el Girona estigui on està ara.

Parla força del Cadis. Què hi va viure allà que tant l'ha marcat?

Va ser tota una experiència. I això que em va costar molt anar-hi. Era al Llagostera i vaig posar-hi molt de la meva part perquè no jugava gaire. Ara, vaig marxar amb molta por...

Por de què?

Tenia por perquè deixava casa meva per primer cop i havia de marxar sol. La meva xicota estudiava i no podia venir; la meva família venia un cap de setmana sí i quatre no. És més: abans de viatjar en cotxe cap a Cadis vaig mirar la plantilla i vaig al·lucinar. Un venia del Recreativo, l'altre del Cartagena, un que havia jugat a Primera... "On he anat a parar?", vaig pensar. Vaig debutar amb 11.000 persones al camp que cridaven com sonats i les cames em tremolaven. Encara recordo el primer titular a la premsa. "Granell toma la batuta", deia. Tot plegat eren coses que mai havia viscut i que em van sorprendre molt. Va ser només mig any, però vaig veure un futbol que no sabia que existia. Em volia quedar, però llavors Raül Agné em va trucar per dir-me que no em renovarien perquè volia fitxar jugadors contrastats, amb experiència; que el club es volia endeutar si calia perquè volien pujar. Se'm va acabar la història, tot i que vaig adonar-me que havia rebut tot el que volia.

No li guarda rencor a en Raül (Agné) per això?

Amb en Raül no hi he parlat mai més, però en tinc un record boníssim en tots els sentits. És un entrenador dur i té un caràcter especial, però amb mi, potser perquè em veia com que necessitava un punt més d'estima, teníem converses molt interessants. Sóc algú a qui preocupa molt el futbol; em miro els partits moltes vegades i m'emprenyo si les coses no em van bé. En Raül em va ajudar moltíssim. Tàcticament em va fer aprendre molt. Fins al punt que a vegades arribava a casa i m'apuntava situacions viscudes als entrenaments. No li tinc cap mena de rancor: m'agradaria trobar-me amb ell i xerrar un dia perquè m'expliqui per què no em va renovar. Si sóc on sóc és gràcies a ell i també a Rodri, que van apostar fort per mi.

Després de donar tantes voltes, ara que el moguin de Girona!

Ara em sento molt bé i molt fort. Estic convençut que tinc futbol per seguir al Girona. Vindran temps que no seran tan plàcids, és cert, però el més important per a mi era poder demostrat que estava capacitat per jugar aquí. Era el meu repte i ho he aconseguit. Hi havia molta gent que en dubtava i he estat capaç de fer-ho. El que vingui, ja no ho sé.

Ara, amb 29 punts, el Girona ha de seguir pensant en la salvació?

No hem de ser hipòcrites. Ens hem de salvar pel bé del club, però tal com hem arrencat no hem de frenar l'eufòria. Si algú vol parlar de play-off, que en parli. Hem d'acabar la primera volta i si seguim així, toca canviar el discurs. Estem molt forts i preparats per estar a dalt. Tenim un cas recent com és l'Eibar: venint de Segona B va pujar a Primera. És irrepetible? Jo penso que no.