Fa temps que el Girona s'ha guanyat el dret a somiar. Sense la pressió dels que, increïblement, són els seus rivals directes com Betis, Sporting o Valladolid, el conjunt gironí s'ha deixat anar i presenta candidatura a tot. Només faltaria, després de signar una primera volta de cine i de començar la segona de la millor manera ahir al Sardinero. És cert que va ser només una victòria per la mínima i que el gol va ser un xurro però la superioritat dels de Pablo Machín davant el Racing va ser insultant. Només la manca de punteria va evitar que el Girona tornés a casa amb un marcador molt més clar. És el que té ser un bloc. Els jugadors ofensius de l'equip no van tenir el dia però, en canvi, la defensa i el mig del camp, amb un imperial Pere Pons, van realitzar un exercici de llibre.

Aquest cop el futbol no va ser cruel i malgrat el grapat d'ocasions desaprofitades, els tres punts van volar cap a Girona sense cap ensurt de darrera hora. Hauria estat injust. Tot i caure una posició (coses del goal average), els de Machín no perden l'estela dels favorits. Un marc fabulós que permet somiar amb fites ambicioses i que de ben segur va encisar l'inversor argentí Ricardo Pini, present ahir a la llotja.

El repte ahir era no ja respondre les victòries dels rivals directes sinó tornar a demostrar que, fora de casa, el Girona és un rival temible com així va ser. Sis victòries i tres empats són una targeta de presentació imponent per a un equip que es mou com peix a l'aigua lluny de Montilivi. El tècnic local Paco Fernández n'era conscient i per això, va sortir a esperar el Girona. Cap mania va tenir, convençut que era el millor pla per fer mal als gironins. S'equivocava. El Racing mai va fer mal a un Girona, molt còmode durant els noranta minuts. El partit es va encarar gairebé sense voler-ho. És el que té el futbol, quan estàs en estat de gràcia es marquen gols fins i tot de rebot. I així ho va aconseguir el Girona després d'una assistència de Granell cap a Felipe Sanchón que Samuel, en l'intent de rebuig, va veure com la pilota rebotia en Juanpe i entrava a la porteria, una jugada còmica com la que ja es va produir a Lugo amb el gol de Sandaza després de l'errada de José Juan.

El partit es posava d'allò més bé. El Girona es trobava amb un guió que coneix i sap gestionar a la perfecció. Era qüestió de no desaprofitar el regal caigut del cel i fer un pas endavant per posar-lo encara més coll avall i no haver de patir. Una rematada de Sandaza després d'una centrada de Felipe a punt va estar de suposar el segon, en l'acció següent al gol. Semblava que el 0-2 havia de caure pel seu propi pes.

El Racing, que no havia fet pessigolles a Becerra, va sortir a la segona part decidit a plantar més cara però tot es va quedar en foc d'encenalls. El matx podia haver quedat vist per a sentència només començar la represa si Eloi Amagat no s'hagués adormit, després d'una errada defensiva que el va deixar sol davant el porter. Se li va fer de nit i Mario va endevinar-li la seva innocent intenció davant la desesperació de Machín. El Racing no se'n sortia i la sensació era que si el Girona el collava una mica més, podia fer un estrip. Mata, acabat d'entrar, perdonaria davant Mario, que també salvaria una rematada del madrileny en un contracop d'Aday.

El neguit a la banqueta visitant anava in crescendo, més per la por del tòpic que diu que "qui perdona ho acaba pagant" que no pas pel perill que generava un Racing sense idees i molt limitat. Només les pilotes penjades a l'àrea de Becerra feien perillar un triomf que no s'escaparia. La salvació? Qui se'n recorda ja? Amb 41 punts i 20 partits per endavant, l'objectiu de la permanència queda curt. Aquest Girona ambiciona alguna cosa més.