Pere Pons no és un gran amant de les celebracions. És més aviat tímid. Li agrada passar desapercebut. Com menys se'n parli, millor. No ho deu estar passant gaire bé aquesta temporada perquè, jornada sí, jornada també, el seu nom és un dels més repetits a l'hora de justificar la bona temporada del Girona. El migcampista, que va debutar ara fa dos anys i mig, no ha explotat fins aquest curs. Ara, això sí, ho ha fet d'una manera espectacular. Ja no pel que puguin dir les xifres, que també, sinó pel repertori que cada jornada llueix pels camps. S'ha convertit en un dels fars d'aquest equip; un tot terreny que roba, lluita, distribueix, reparteix joc i sua la samarreta fins al darrer segon. Una autèntica transformació ha viscut des que es va estrenar ara fa dues temporades i mitja. Pere Pons s'ha fet gran i avui complirà 22 anys en el millor moment de la seva curta carrera. Serà un aniversari estrany i alhora especial; complirà anys a la carretera i també al damunt d'un avió. La feina és la feina i un viatge com aquest, cap a Sevilla per enfrontar-se al Betis, no se'l vol perdre per res del món. Al Villamarín no només demana jugar, sinó que vol sumar-hi tres punts que es convertirien en el millor "regal" per a un futbolista que necessita la confiança de l'entrenador i la continuïtat per poder demostrar tot el seu talent.
Diu viure "l'any somiat" i reconeix que a l'estiu, tot i que tenia una fam enorme per triomfar a Montilivi, mai hauria "imaginat" tenir "tants minuts" i que l'equip aniria "com un coet" a la lliga. Pere Pons està "gaudint moltíssim" amb aquest Girona i el Girona està gaudint d'ell. Avui farà 22 anys i té un desig especial per aquesta nova etapa que enceta. "Espero que tot segueixi tan bé com ara. M'agradaria viure els 22 com ho he fet amb els 21". Serà un aniversari "estrany", reconeix, però també explica que "normalment" cada 20 de febrer "surto a sopar amb la família i poc més". "Ara em tocarà celebrar-ho a Sevilla. El millor regal seria anar al Villamarín i sumar-hi els tres punts", afegeix.
En només 12 mesos, el de Sant Martí Vell ha passat de no comptar pel Girona (va marxar cedit a l'Olot) a ser un home indispensable per a Pablo Machín. El tècnic l'ha elogiat en incomptables ocasions i fins i tot, ?diu?menge passat, era Abelardo Fernández, l'entrenador de l'Sporting, qui el definia com un "migcampista complet" i amb "molt de futur". Amb més de 2.000 minuts aquest curs, Pere Pons diu que "no m'imaginava tenir tant de protagonisme. Vaig fer una bona pretemporada, he encaixat molt bé al sistema i he trobat la continuïtat que buscava". Res, això sí, que l'hagi canviat. Els elogis no li han pujat al cap, tot al contrari. "Em fa una mica de vergonya tot plegat. Al poble tots ens coneixem i quan surto a la premsa sempre m'ho ecorden... Ho he d'assumir, quin remei. És també part de la meva feina, encara que no hi estava gens acostumat", confessa.
Tot plegat ha canviat per a Pere Pons. Ell mateix també ha patit una metamorfosi; en el seu joc, la seva intensitat. "Una mica tot plegat hi ha influït. Quan era més jove, sempre havia tingut molts minuts i el pas a Segona A el vaig notar molt. És un salt molt gran. Em va anar molt bé la cessió a l'Olot. L'Arnau (Sala) em va donar molts minuts i vaig agafar experiència. Això és important", explica. Diu ser un d'aquells futbolistes que necessita "confiança" i "presència" al damunt del camp. Just el que aquest any no li falta. "A Olot vaig sentir el suport de tothom i suposo que ha estat un punt d'inflexió en la meva carrera. M'ha donat la confiança que necessitava", afegeix. Ara només pensa a se?guir gaudint, a seguir creixent. I que aquest Girona no afluixi, tan embalat com ha anat fins ara. "És un any semblant al de Rubi. Seria molt maco lluitar fins al final per pujar a Primera. Seguirem treballant perquè així sigui. La ciutat ho mereix".
