Qui havia de dir que aquell nano espigat que no va arribar a trobar el lloc al Mallorca, l'equip de la seva vida, i que va provar sense gaire fortuna explotar a Huelva i Alcorcón, acabaria explotant a Sòria. Ell és Sergi Enrich, nascut a Ciutadella ara fa 25 anys (ahir mateix bufava les espelmes del quart de segle). Mallorquinista des que va tenir ús de raó i al darrere d'una pilota des de ben menut, el menorquí viu el millor moment de la seva carrera. Ha necessitat la confiança d'un tècnic com Juan Antonio Anquela i la tranquil·litat que desprèn el club sorià per fer sorgir el seu millor repertori. Amb 10 gols va tancar el curs passat i, en aquest, ja s'ha superat: en suma 13 i té molt clar que vol liderar el seu equip cap a l'èxit, que no només significa lligar la permanència, sinó també poder lluitar per fer el play-off d'ascens. Diu ser molt feliç a Sòria, es treu el barret davant el rendiment del Girona i recorda, amb un cert record agredolç, la seva marxa del Mallorca, un club on espera, tard o d'hora, tornar.

Expliqui-m'ho, que no ho acabo d'entendre. El Numància era un autèntic drama a l'inici de temporada i li costava Déu i ajut guanyar partits. I ara, arribarà a Montilivi amb només una derrota en les últimes 17 jornades. Què els ha passat?

És cert, vam començar molt malament. A casa no ens sortien les coses i guanyàvem poquíssims partits. A fora esgarrapàvem algun punt, però poc més. No va ser fins al novembre que vam despertar. Ho necessitàvem, perquè si no vols baixar, has de sumar punts com sigui, i no era el cas. Ara estem bé, col·locats en una zona tranquil·la. Però som conscients que tampoc hem fet res. Qui sap si algun dia podrem lluitar per pujar, però ara estem intentant lligar la permanència.

Per què els costava tant guanyar a casa? No devia ser per la pressió de Los Pajaritos, perquè veient les pobres entrades del seu camp darrerament...

En el futbol, com en qualsevol esport, quan s'entra en una mala dinàmica és molt difícil sortir-ne. Aquest era el nostre cas. No teníem gens de confiança i cada vegada la necessitat de guanyar era més gran. Contra el Girona mateix, ho teníem tot de cara i ens van acabar empatant a l'últim minut. Això, vulguis o no, psicològicament t'afecta. El que dic: no hi havia confiança i aquesta només ha arribat amb els bons resultats.

Per confiança, la seva. Finalment, després de provar fortuna a Mallorca, Huelva i Alcorcón, l'ha trobada a Sòria.

Això mateix. Hi estic molt a gust. En d'altres llocs no vaig acabar de trobar el meu lloc. Necessitava arribar a un equip en el qual no només pogués signar per dos anys, sinó que em transmetés la tranquil·litat suficient per demostrar que sóc vàlid per a aquesta categoria. Aquí ho he pogut fer. L'any passat vaig arribar a finals d'agost i em va costar entrar, però vaig fer bona feina. Aquest any, encara millor. Ara estic amb moltíssima confiança i ajudant l'equip, que és el que realment vull.

Dient-ho amb d'altres paraules: vostè ha explotat. Que és el seu any, vaja.

Sí, perfectament. Estic fent una molt bona temporada, donant un cop de mà al Numància amb els meus gols. M'estan sortint bé les coses i estic molt satisfet.

Quin Girona s'espera trobar diumenge?

Ens trobarem amb un equip que està fent molt bé les coses. El que dèiem abans de la confiança: els seus jugadors en tenen i estan en una molt bona línia. Sincerament, estic content de veure que a equips modestos com el Girona d'aquest any o l'Eibar de l'anterior temporada, els van bé les coses. Estan allà per mèrits propis i els respectem moltíssim. Anem a Montilivi a treure quelcom positiu, però espero que a partir de la jornada vinent al Girona li vagi tot molt bé i que pugui lluitar fins al finalper pujar.

El Numància no està immers en la pugna per pujar, però de mica en mica ha anat treient el cap a la part alta. No renuncien a res?

I tant que no. Salvar-se és l'objectiu principal, però l'ambició sempre hi és. No hem d'oblidar que la Segona A és una categoria amb moltíssima competència i que s'ha d'estar atent. Però nosaltres, sense fer soroll, ens hem plantat allà, en una zona tranquil·la. Volem fer coses grans, això és evident; ara, tampoc cal deixar de mirar de reüll a la part baixa.

Vostè ha jugat dues vegades a Montilivi i mai hi ha guanyat. Amb l'Alcorcón va quedar eliminat del play-off i la temporada passada va marcar el gol de l'empat final vestint la samarreta del Numància. A la tercera va la vençuda?

Espero! És un camp del que no en tinc gaire bon record. És maquíssim jugar un play-off per pujar i no tothom ho pot dir, però encara no hi he guanyat mai. Confio amb els meus companys i estic segur que farem un bon partit, competint al màxim.

Es conforma amb un empat?

Ostres... Tot depèn de com hagi anat al partit. Això t'ho diré després!

Anem una mica enrere i faci memòria. Vostè sempre ha jugat a futbol?

Sí, i tant. Des que tenia 4 anys que vaig darrere d'una pilota! Jugava a la meva terra fins que als 14 em va venir a buscar el Mallorca. Llavors ho vaig deixar tot.

Tot... tot?

Sí. Els pares, els amics... Me'n vaig anar sol cap a Palma. Les coses em van sortir molt bé, fins al punt que vaig anar escalant categories fins al primer equip. Però, vist des de la distància, m'adono que va ser una etapa dura. La il·lusió per jugar et fa veure la realitat d'una altra manera: quan ets petit no pots deixar de banda depèn de quines coses i, en el meu cas, ho vaig haver de fer.

Sempre havia volgut ser davanter?

No, no. Mai havia jugat en aquella posició. Jo era pivot, amb força arribada. I al Mallorca, quan hi vaig aterrar, em van dir que necessitaven algú que veiés porteria. Clar, quan es juga en categories inferiors, tothom marca. Però ho vaig provar i les coses em van anar sortint. Allà i també amb la selecció.

Debutar a Primera és un record que mai oblidarà?

Sí, sobretot per algú com jo. Els nens, quan són petits, o són del Barça o del Madrid. Jo sempre he sigut del Mallorca. El meu pare me'n comprava les samarretes. Per a mi, arribar fins al primer equip del club de la teva vida va ser un autèntic somni. L'any següent del debut també vaig tenir alguna oportunitat amb en Laudrup com a tècnic, però mai vaig tenir continuïtat i em vaig haver de buscar la vida.

Encara té aquesta espina clavada?

Crec, i és la meva opinió, que el Mallorca no ha actuat gaire bé amb mi. Tenia contracte i el club va baixar a Segona A, una categoria que jo coneixia molt bé. Tenia l'esperança que em podria quedar, però Serra Ferrer no ho va voler. Va venir el Numància, que s'ha portat molt bé amb mi, i sí que em va donar l'oportunitat de demostrar que a Mallorca hauria pogut rendir.

Li sap greu veure quina situació hi ha ara a Palma?

Sí, sobretot perquè encara hi tinc amics i m'ho expliquen. Professionalment, em van fer mal quan vaig marxar. Hi ha hagut canvis de presidents, de la directiva... Tot anava malament i sembla que ara les coses s'han calmat una mica. Ha entrat gent amb cara i ulls i un bon mallorquinista com ho és en Miquel Àngel Nadal. Crec que farà les coses bé i l'equip anirà cap a dalt.

Li agradaria tornar?

És una possibilitat. Allà vaig ?créixer com a persona i com a jugador. Mai se sap. Si es dóna el cas, perfecte. Ara, tots els futbolistes el que volem és arribar a Primera i treballaré per aconseguir-ho. Sigui amb qui sigui.

Abans d'acabar necessito preguntar-li una cosa. Aquell 6-6 contra el Lugo... Què va passar?

Buf! Va ser una bogeria. Semblava que jugava a Menorca amb els meus amics. Va ser molt estrany, just abans de les vacances... El recordaré sempre, n'estic convençut!