Hi havia una vegada un club que un dia va ser comprat per un empresari local, amb negocis pròspers a l'estranger, que va fer l'adquisió en base a voler convertir l'esmentada entitat en un mirall de gestió i d'empenta esportiva, i que per això no va escatimar-hi esforços inicials, ni econòmics, ni de personal. Aquest nou propietari tenia al cap ampliar el camp on jugava l'equip del seu nou club, fer una ciutat esportiva i convertir la base en una referència. Però al cap dels anys, l'única feina feta va ser la remodelació interna del propi estadi. De la ciutat esportiva, cap notícia; i de la base, el gran demèrit fou que un futbol que sí era de referència, hagués perdut la seva bona línia de treball.
Tot això en uns anys en què al capdavant de la nau, el nou amo hi va veure passar una cinquantena d'alts càrrecs, entre ells quatre presidents i mitja dotzena de directors esportius o similars.
Però per qüestions de feina que no vénen al cas, aquest nou propietari un dia es va amagar i malgrat que tothom assegurava parlar-hi i fins i tot reunir-s'hi, el cert és que públicament ja no era visible. La feina la portaven a terme la seva gent de confiança, mentre que en l'aspecte esportiu l'equip enllaçava temporades brillants amb d'altres d'extrem patiment.
En aquest club, hi havia un president que un dia se'n va anar a Madrid a una reunió i que un cop allà li varen dir que quan tornés ja no seria president. Ell, que s'estimava l'entitat perquè un parent seu n'havia estat un dels fundadors, ho va entendre com una punyalada per l'esquena i òbviament es va enfadar molt. Però es va mantenir lligat a l'entitat, perquè a més de directiu, era un dels homes forts del propietari.
Però vet aquí, que la persona que el va substituir en el càrrec el va fer fora poc temps després, perquè l'entesa entre tots dos era difícil. I així va passar el temps, fins que al cap d'uns mesos, i amb el club a punt de ser traspassat a un nou propietari, l'encara amo de l'entitat va pensar que el qui ell tenia com a home de confiança del Consell ja no li era fidel i va decidir prescindir-ne.
I per fer-ho va escollir el camí més enrevessat, que fos l'expresident, el que havien fet fora durant el viatge a Madrid, i encara home de confiança seu, qui fes efectiva la destitució. Un moment molt amarg per un, i extremadament dolç per l'altre. Algú va recordar aquell dia allò que la venjança és un plat que se serveix fred.
I mentrestant, un empresari de les amèriques que volia fer-se amb el club, corria per la ciutat intentant arreglar els problemes de diners que ho havien de permetre. Mentrestant, un altre empresari que en aquest cas ja era al Consell d'Adminstració i de qui tothom deia feia temps que acabaria essent el nou president, acceptava aquest càrrec només per fidelitat a l'entitat i perquè aquesta ho necessitava, convertint-se d'aquesta manera en l'abnegat heroi d'una història de la que ningú en sabia ben bé el final.
L'única cosa certa és que aquella darrera setmana, ningú va parlar de futbol, tot i que l'equip, que no estava content perquè les nòmines no arribaven a temps, era a només tres punts dels líders. Un jugador del vestidor va recordar aquella mateixa setmana, que en aquell club la realitat sempre superava la ficció. Mai es va arribar a saber qui havia estat l'autor d'aquestes paraules.
