A Palma, el Girona va protagonitzar la penúltima gran alegria d'una temporada irrepetible. En un partit sense massa brillantor, amb més nervis que de costum i davant un Mallorca sense pressió que va posar la por al cos durant molts minuts, els de Machín van saber patir, van acabar amb només nou homes per les expulsions de Carles Mas i Richy Álvarez i van fer un pas de gegant cap a l'ascens a la Primera Divisió gràcies a un salvador i agònic gol de Fran Sandaza quan només faltava un gol per a la conclusió.
Els nervis. Maleïts nervis. Una sensació incòmoda, desagradable. Un sentiment que impedeix al Girona, el millor visitant de la categoria, jugar com ell sap, com li agrada. Li va passar a l'Iberostar Estadi de Palma. Allà on s'hi jugava la vida, on s'enfrontava a un equip, el local, que tenia els deures fets i que es presentava a la cita sense pressió, pensant més en les vacances i a acomiadar la Lliga de la millor manera possible que no pas en cap fita agosarada i ambiciosa. Al contrari que els gironins, que escrivien el penúltim capítol rumb a l'ascens i que necessitaven guanyar per posar un peu a Primera. La necessitat d'esgarrapar un bon resultat i els matiners gols de l'Sporting van fer aparèixer més nervis dels que estaven previstos, suficient perquè els de Machín juguessin a mig gas, lluny de la seva millor versió.
Enmig d'un ambient desangelat, amb poc més de 5.000 espectadors al majestuós Iberostar Estadi, s'hi jugava molt més el Girona que no pas el Mallorca de Miquel Soler. Tenir la Primera Divisió a tocar, i estar a un pas de ser-hi, deu pesar. Molt. Moltíssim. És normal que al Girona, que ja gairebé s'hi veu, li pogués la necessitat. Però gens va ajudar que l'Sporting, en només mitja hora, destrossés el Sabadell i estrenyés encara més una classificació ja de per si igualada. El neguit a la banqueta es traslladava a la gespa, on l'equip no es trobava còmode. Ho intentaven els blanc-i-vermells, ahir vestits de groc tot desafiant la mala fortuna, però la pilota els cremava i les ocasions trigaven un món en arribar. La maleïda pressió, aquella que no havia tret el cap encara al vestidor, semblava jugar una mala passada als gironins, que no es van trobar mai massa còmodes i als quals els va costar moltíssim acostar-se a la porteria d'un Rubén Miño al que no se'l va veure en tot el primer temps.
Amb l'onze de gala (jugaven els habituals tret del lesionat Jonás Ramalho), el Girona no era aquell Girona que ens té acostumats quan juga fora de casa. Aquell que ha guanyat un munt de partits a domicili, que ha serrat les dents, que ha sabut patir, que ha tancat el seu rival i que ha buscat la porteria sense descans. Aquell Girona no es va veure, com a mínim, abans del descans. Els xuts ?llu?nyans i desviats de Richy van ser les úniques aproximacions dels de Machín, molt tous al mig del camp, amb Mata i Sandaza poc assistits i sense massa precisió. Al davant, un Mallorca sense pressió i ben tranquil. Suficient com per generar alguna oportunitat de gol per posar la por la cos dels aficionats que van desplaçar-se a l'Iberostar Estadi i de tots aquells que patien seguint el partit per televisió o per ràdio. Passat el quart d'hora, Brandon es va plantar tot sol davant Becerra però el seu xut, massa fluix, el va blocar sense problemes el porter visitant. Vuit minuts més tard, era Bigas el que ho provava; tot aprofitant la mala sortida del mateix Becerra, el defensa balear va buscar la vaselina però l'esfèrica va marxar una mica desviada per damunt del travesser.
Mentre el Mallorca anava a la seva i ho anava provant, la pressió per l'ascens i els gols de l'Sporting feien que al Girona li pesessin les cames. Un parell de xuts de falta de Richy i un altre de Granell també en un llançament de falta directe van ser els únics arguments ofensius d'un equip massa nerviós, del qual s'esperava una millora a la represa. Però ni així. El pas pels vestidors no va ajudar. Com a mínim de bon inici. Brandon, un dels homes més perillosos dels del Nanu Soler, es va internar entre la defensa, va rebre tot sol la passada d'un company i va obligar a Becerra a salvar els mobles. El porter, amb el cos, va aturar el xut del jugador balear. Sense temps per respirar, una altra arribada i per al mateix bàndol. El veterà Pep Lluís Martí, que ahir s'acomiadava de la seva afició als seus 40 anys, va rebre la pilota al llindar de l'àrea i va enviar un bon xut col·locat davant el que va haver de tornar a aparèixer Becerra.
Les sensacions no eren bones. La imatge, tampoc. Calia posar una marxa més. O dues. Potser amb tres, encara millor. Per si de cas, i quan ningú s'animava, va ser Juncà el que va buscar-se la vida pel seu compte per protagonitzar la primera ocasió del Girona. En una acció per banda esquerra, el de Riumors va desfer-se del seu marcador, va internar-se a l'àrea i va provar fortuna amb un xut sec, creuat. La pilota, ben dirigida, va topar amb un company i va sortir llepant el pal quan semblava que es colava al fons de la porteria de Miño. Era el primer avís i més valia que fos tard que no pas que no arribés mai. Poc després, Machín va moure la banqueta. Descontent amb el que estava veient al camp, el sorià va apostar per unes quantes cames fresques i va asseure a Juncà i Eloi Amagat. Aday, que es va col·locar a la banda esquerra, i el golejador Felipe, que s'unia en atac a Mata i Sandaza, eren les cares noves. Pas endavant dels catalans, tímid, això sí. Si ja s'havien acostat una vegada, podien provar-ho una segona i així ho va entendre Cifuentes, que es va colar per la dreta per posar la por al cos als balears. El de Zújar va rebre una passada picada a l'interior de l'àrea i quan tenia a Mata ben a prop per matar la jugada va provar un xut massa desviat quan potser la centrada hauria sigut la millor opció.
Però el que són les coses: quan millor estava el Girona, quan l'equip de Machín començava a espolsar-se els nervis i a treure el cap per l'àrea del Mallorca, va arribar una gerra d'aigua freda que semblava complicar, i molt, les coses. En una internada per banda dreta de l'atac local, la precipitació va fer que Carles Mas fes una falta innecessària. Suficient perque Ocón Arraiz li mostrés la targeta groga. Era la segona per al Banyolín, que va marxar cap al vestidor amb llàgrimes als ulls tot deixant el seu equip durant gairebé 20 minuts amb un home menys.
Va ser llavors, quan més dramàtic es posava tot plegat, quan pitjor es posaven les coses, que el Girona va treure aquell orgull que li ha servit per signar una temporada de llibre. Del no res, Sandaza, que fins llavors gairebé no havia aparegut, va treure la ràbia i es va colar a l'àrea, a base de força, de fam. El toledà, el mateix que va decidir el derbi amb el Llagostera, va posar l'ànima en el seu xut. La pilota, amb una mica de suspens, es va colar al fons de la porteria. Sandaza va esclatar. I la banqueta. I l'afició. El gol no era valuós. Era d'or. Era mig ascens. Calia defensar-lo com fos i tot i que el Mallorca va posar-hi l'ànima fins al darrer sospir, es va aguantar el tipus. I això que Ocón Arraiz va decidir posar-hi emoció expulsant un altre central. La víctima va ser Richy, que al descompte va veure la segona targeta groga.
