Plorarem. Recordarem aquell 15 de juny de 2008, quan el cacau de Migue ens va fer entrar al que nosaltres enteníem que era l'esgraó més alt de la glòria futbolística, però que ara sabem era només el cancell de pas cap al cel del futbol.

Plorarem recordant el debut a Vigo, amb Jaume Duran de golejador; i recordant el penal de Kiko Ratón contra el Múrcia en el descompte de la lliga, en el segon any a la categoria. Com ja he dit alguna altra vegada, mai un empat ha tingut un gust tan gran de victòria. I recordant això, plorarem.

I també ho farem, per l'any que Uribe havia d'aixecar l'equip en substituir Agné, però en que vàrem necessitar de la flor al final de l'esquena de Salamero. Amb aquell 5-1 contra l'Alcoià, que l'endemà es combinava amb el descens del Vila-real, que arrosegava el seu filial a Segona B i deixava el Girona FC on era.

Vessàrem llàgrimes en recordar el fabulós any de Rubi, entelat amb el 2-4 del Xerez, i amb el penal que l'àrbitre d'ahir ens va escatimar en aquell moment al camp de l'Almeria, i que va ser el preludi d'unes eliminatòries en què l'equip ja anava molt escàs de forces.

I evidentment, plorarem per l'any passat i les 23 jornades consecutives que l'equip va estar en descens, fins a sortir-ne en la 42a i última del campionat, prèvia victòria una setmana abans a Ponferrada, amb dos gols d'Ortuño, l'últim, absolutament miraculós.

Recordar ara que l'home que va obrar el miracle en tretze jornades és el mateix que aquest any ens farà plorar diumenge, seria avantatgista i sonaria a fer la pilota, però caldria no oblidar el mèrit que té haver fet les dues coses. I sincerament, a hores d'ara no sé quina de les dues és més important. El que interessa, però, és que diumenge plorarem. Cadascú per allò seu, cadascú amb els seus records i cadascú amb els seus companys de viatge de tots aquests anys.

Jo, com ja vaig dir fa set anys, seguiré recordant en Jordi escrivint cròniques del Girona FC als camps de Primera Catalana, mentre que l'any que ve ho farà des del Camp Nou i des del Bernabeu. I ploraré per en Ramon, sense el qual la història del Girona potser no hauria estat la mateixa en els darrers anys; i per en Gusó, el mag que es va inventar tot això; i pel soci 111, l'estanquer, i tots aquells socis que tenen cadira amb nom propi a Montilivi, que cada quinze dies són al seu lloc, i que ja hi eren abans del 15 de juny de 2008. I també pels que des d'aquesta data es varen fer fidels. I com fa Becerra cada dia que surt al camp, miraré amunt i recordaré en Nil.

Al final, diumenge no caldrà dissimular, serà un dia per plorar, per deixar anar emocions i sentiments, per immortalitzar amb la càmera del mòbil tot allò que tinguem al davant sabent, però, que no hi haurà res tan gran com allò que ens quedi a la memòria. Allò que sempre més portarem amb nosaltres sense necessitat de veure àlbums de fotos.

I també ploraríem si la darrera jornada es torcés, però no hi comptin, les llàgrimes de diumenge seran de pura emoció, d'emoció a flor de pell.