Llàstima que el Real Betis Balompié no va competir. Ahir hi havia quatre equips implicats en l'ascens a Primera Divisió, el Girona, el Lugo, l'Sporting de Gijón i els andalusos. Estava clar que tant els catalans com l'equip d'Abelardo competirien al 100% de les seves possibilitats ja que eren els dos equips que lluitaven pel premi gros, l'ascens directe, a l'hora de la veritat els dos equips s'hi van deixar la pell. Els acompanyaven a la festa el Lugo i el Betis. Els gallecs van saber plantejar el partit buscant l'objectiu de com a mínim treure un empat de Montilivi. En la primera part amb el resultat de zero a zero volien un partit lent i adormit on pràcticament no van arribar a la porteria de Becerra i a la segona amb el resultat desfavorable van augmentar el ritme a mesura que el Girona renunciava a l'atac. Escoltant a Quique Setién en roda de premsa comparteixo les seves paraules que indicaven que en tot moment el seu equip venia a ser professional i a no llençar el partit, de fet només veure l'ambició del seus jugadors i la sobre-motivació d'algun membre de la banqueta en fem prou per creure que les seves paraules són certes, fins i tot podria sentir-se una mica decebut en veure els seus jugadors jugant amb una intensitat superior a alguns partits on realment si que tenien més coses en joc que les d'ahir.

El futbol és un esport que té moltes variables i algunes d'elles incontrolables, ahir vam tenir una prova de tot això. A l'estiu quan es fa el calendari la majoria d'opinions van encaminades a dir que a la fi l'ordre dels partits és el de menys ja que tots juguen contra tots. No estic gens d'acord en aquesta afirmació ja que si ahir el Betis li hagués calgut la victòria o com a mínim l'empat per pujar a Primera Divisió l'Sporting difícilment hauria aconseguit un resultat tan ampli. El Girona va visitar el Benito Villamarín en un partit de màxima exigència pel seu rival i en canvi l'Sporting hi va anar ahir en una situació totalment diferent.

El partit. Els jugadors surten al camp i es troben amb un ambient que els posa la pell de gallina. Controlar les emocions i centrar-se en el rectangle de joc li va costar uns minuts a l'equip de Machín. El Girona volia tenir el control però perdia la pilota molt fàcilment, els tres mitjos els costava entrar en joc, Sandaza venia més a rebre d'esquena a porteria i Mata estava desaparegut. Un cop la tripleta Pons-Eloi-Granell van començar a participar van arribar els millors minuts. Els passadors van veure que en moltes ocasions es donaven situacions de dos contra dos entre els dos puntes i els centrals, cada vegada que recuperaven la pilota buscaven aquesta línia de passada, primer va ser Mata qui tenia l'ocasió més clara, llavors era Sandaza qui feia l'u a zero. La segona part va ser massa llarga, no arribava mai el final i a mesura que anaven passant els minuts els locals renunciaven a l'atac per poder defensar el resultat que donava l'ascens. L'equip va jugar els primers minuts i l'última mitja hora amb ansietat, el que passava pel cap dels jugadors era tan gran que en algunes accions els feia cometre errades de precipitació. Mai sabrem si amb Richy o Ramalho al camp defensant aquella maleïda jugada del minut 91 on va faltar contundència en el joc aeri què hagués passat, un altre variable difícil de controlar. Machín sap que l'equip no és a primera pels pèls, però ara torna ser ell mateix l'encarregat de tornar a aixecar el vestuari i fer-los creure que aquest conte encara no s'ha acabat. El que ahir estava a tres minuts ara està a quatre partits, és una llàstima però el que no es pot fer és tirar la tovallola a les portes d'una promoció que pot ser apassionant.