La temporada va acabar ahir a Montilivi amb Richy plorant, per moments, desconsoladament. I si el capità plorava és que el vestidor plorava. Ho feia per la derrota i l'eliminació, però sobretot perquè el sentiment general de tècnics i jugadors és que aquest any l'equip ha fet moltes coses bé, per tenir tant de càstig final.

Podem pensar que ahir va haver-hi equivocacions a l'hora d'encarar la tornada contra el Saragossa, o que l'ascens de veritat s'havia escapat una setmana abans contra el Lugo, però es pensi això, o tot el contrari, el que està clar és que a aquest equip no se li pot retreure absolutament res. Només se li pot agrair l'any que ens ha ofert.

No oblidarem les demostracions de Becerra; ni la fiablitat de la tripleta Ramalho-Richy-Lejeune. Quedaran en la memòria, l'explosió de Pere Pons i Granell, i que juntament amb Eloi Amagat han conformat el cor d'aquest grup. Recordarem les pujades per la banda de Cifuentes, i la pólvora ofensiva de Sandaza, Mata i Felipe. Amb aquestes armes, l'equip s'ha mogut sempre entre els sis primers classificats, moltes setmanes en els llocs d'ascens directe i en el minut 91 del darrer partit de la lliga regular tenia plaça reservada a Primera.

La resta, els darrers 7 dies, ja els coneix i recorda tothom i és massa cruel per tornar-ho a escriure. Perquè el final, del diumenge de la setmana passada i també d'ahir, no ha estat conseqüent amb els mèrits fets. D'aquí els plors desconsolats del capità i del vestidor. Per estar-ne orgullosos!!!