El futbol és un tobogan d'emocions. I el Girona les ha viscut al límit en les set temporades que ha estat a Segona A. Un miraculós penal transformat per Kiko Ratón en el minut 93 de l'últim partit de la lliga 2009-10 va evitar el descens a Segona B. En el minut 80 de la penúltima jornada de l'any passat, a Ponferrada, el Girona també estava matemàticament a Segona B. Ortuño va ser l'autor d'un altre gol salvador. Contra el Lugo, fa deu dies, vam viure l'altra cara de les emocions futbolístiques. La més dramàtica. El somni de la Primera Divisió s'esvaïa amb un gol encaixat en el minut 91 quan tot Montilivi ja s'estava alçant per festejar l'ascens. Són les grandeses i les misèries d'un esport impredictible com el futbol. Ara, ens ha tocat viure la misèria.
Costarà digerir-ho. El Girona no mereixia aquest final tan cruel. Romandrà molt de temps en l'imaginari col·lectiu. Una temporada per emmarcar (82 punts, 10 més que l'Eibar, campió de Segona l'any passat) serà recordada sempre més pels fracassos contra el Lugo i el Saragossa. Compartirem el palmarès dels grans fiascos amb el Madrid, per les dues lligues perdudes a Tenerife, o el Dépor, el penal fallat per Djukic en l'últim minut.
L'ascens a Primera no es va perdre contrael Saragossa. Es va perdre el dia del Lugo. És injust i d'aprofitats criticar Machín pels tres canvis introduïts diumenge. No va pecar d'excés de confiança. És el que havia de fer si volia tenir un mínim de frescor en la següent eliminatòria contra un equip en un gran moment de forma com Las Palmas. Dit això, una cosa és reservar jugadors i l'altra alinear 90 minuts un Jandro que fa dos anys que està sense gasolina al dipòsit. I, si el Girona no té tres recanvis per dosificar l'equip amb un 3-0 a favor, vol dir que el que s'havia fet durant 42 jornades és un miracle.
L'excepcional temporada s'ha basat en un bloc d'11 jugadors i dos o tres recanvis puntuals. La resta de futbolistes han demostrat que no estaven a l'alçada dels titulars. No és que no hagin gaudit de la confiança de Machín. Quan han tingut oportunitats, han demostrat que el seu nivell era inferior. Algunes incorporacions de l'estiu no han respost a les expectatives (els dos Cristian de l'Espanyol). I d'altres (Jandro, Juanlu i David Garcia), Machín els va haver d'assumir malgrat que es va intentar rescindir els seus contractes. En una competició tan llarga i dura com la Segona A, el fons d'armari és imprescindible. El prodigiós, per a la cinquena plantilla més barata de la categoria formada amb cedits i jugadors que provenien de Segona B, ha sigut arribar a l'últim partit amb fermes possibilitats d'ascens. El drama, que recordarem anys, és que l'ascens estava coll avall i es va frustrar en el temps afegit de l'últim partit. Ni per culpa del Lugo (els seus jugadors van anar a marcar un gol, encara que costa d'entendre que fos altruistament i per aquell tòpic suat de "som professionals"), ni del Betis (tot i que els seus jugadors van entregar el partit a l'Sporting i no ho oblidarem). Desviar les pròpies frustracions en els altres és una tendència molt humana però poc autocrítica. El Girona ho tenia tot a favor i no ho va saber aprofitar.
Jugar els últims minuts: Simular lesions, perdre temps, provocar faltes, trencar el ritme del partit també és fútbol. És el que va fer el Saragossa en els últims minuts del partit de diumenge passat i el que no va saber fer el Girona contra el Lugo. També ho va fer Messi a les acaballes del Barça-Juventus. Machín ha tingut a les seves ordres un equip noble, ambiciós, que no ha sortit mai a especular, però hi ha moments en què la virtut és no jugar a futbol. No retrec res. A aquest equip no se li pot retreure res. Només ho constato.
Factors externs: El Girona no es pot queixar dels arbitratges que ha tingut durant la temporada. Els dos extrems van ser un de nefast, precisament al camp del Saragossa en el partit de lliga, amb una inversemblant expulsió de Bigas quan el Girona guanyava 0-1 (va perdre 2-1) i un de favorable a casa contra el Numància.
La tendència s'ha capgirat en el moment decisiu de la temporada. ¿És només una casualitat que, amb 22 àrbitres a Segona A, al Girona li toqui el mateix, Ocón Arraiz, en la penúltima jornada de les temporades 2012-13 i 2014-15 quan es juga l'ascens? ¿I que fa dos anys ignorés un clar penal a Acuña al camp de l'Almeria que comportava l'expulsió del porter local? ¿O que, enguany, a Mallorca, en un partit sense cap brusquetat deixés el Girona amb nou jugadors amb una inversemblant segona targeta a Richy en el minut 92 quan els gironins han guanyat la classificació del Joc Net? Deu ser tanta casualitat com que el cas Gürtel sigui jutjat per dos magistrats del PP. A Mallorca es va començar a complicar el partit contra el Lugo. Machín, que ja tenia la baixa de Ramalho, va haver d'improvisar una defensa amb un David Garcia que fa dos anys que no està ni per jugar a bitlles.
En les últimes jornades, el Girona ha topat amb uns arbitratges extremadament rigorosos. Els dubtes sempre afavorien el rival. Contra el Saragossa (jornada 38) l'àrbitre no es va atrevir a ensenyar la segona targeta groga a un jugador aragonès als vuit minuts de partit amb 0-1 en el marcador. No crec en conspiracions, però sí en la diferència de tracte entre els poderosos i els dèbils. L'Eibar ja cobreix la quota d'equip simpàtic a la LFP. Sporting, Las Palmas o Saragossa reuneixen entre 20.000 i 30.000 espectadors per partit. El Girona no ha perdut l'ascens ni pels arbitratges, ni pel Lugo, ni pel Betis, però en un esport de petits detalls (i sobretot d'errors) com és el futbol tot suma (i resta).
