«Sempre he dit i repeteixo que el lloc on he estat més bé és Girona. Hi estic a gust, la gent m'estima i és on m'han sortit les temporades més bones». Són paraules de Felipe Sanchón, un jugador que ha voltat la Seca, la Meca i la Vall d'Andorra però que ha fet de Montilivi la seva casa. L'Hospitalet, Salònica (Aris), Granada, Tarragona i Alacant (Hèrcules) també han gaudit del seu futbol però ha estat a Girona on ha arrelat i s'ha consolidat. El barceloní, de 33 anys, ja fa un temps que ha passat a ser un dels veterans de la casa i gairebé no es recorda de la primera vegada que es va enfundar la samarreta blanc-i-vermella. Una dècada ja fa de l'arribada de Felipe Sanchón a Montilivi. Va ser l'estiu del 2005 i ho va fer en qualitat de cedit pel Barça, després d'un any per oblidar a Segona B amb el Figueres. El Girona, dirigit per Domènec Torrent, militava a Tercera i veia en Felipe la cirereta del pastís d'una plantilla de luxe amb jugadors com Planagumà, Raset, Freixa, Dorca, De la Fuente, Serra o Chechu. «Vaig tenir la sort de gaudir de la confiança del míster i em va sortir un molt bon any. Després vaig repetir números amb l'Hospi i a partir d'aquí vaig anar pujant categories», diu.

Aquesta setmana ha fet deu anys de l'anunci del seu fitxatge pel Girona. El seu debut es faria esperar encara uns dies més i no seria fins per la Mare de Déu d'Agost en un amistós contra el Sant Gregori amb motiu del 60è aniversari del club gironí. Va ser un arribar i moldre, com aquell qui diu i, com no podia ser d'una altra manera, va veure porteria en el seu primer partit de blanc-i-vermell. El barceloní obriria el marcador d'un partit que acabaria 0-2 per als de Torrent.

Any rere any, Felipe Sanchón reitera el seu idil·li amb Montilivi. El seu debut oficial a la Lliga va ser al camp del Prat, amb gol inclòs (1-2) i aquella temporada, malgrat no acabar col·lectivament amb l'ascens, frustrat al camp de l'Eldenc, Felipe va marcar 21 gols. En no pujar, la seva continuïtat a Girona va ser impossible i va signar per l'Hospitalet, de Segona B, amb qui tornaria a assolir una altra xifra espectacular: 20 gols i es quedaria a les portes de l'ascens a la categoria de plata. Fitxat pel Ciutat de Múrcia per jugar a Segona A, el trasllat del club i el canvi de nom pel Granada 74 va fer que Felipe decidís fer les maletes i provar l'aventura estrangera a l'Aris. «Sempre és difícil quan ets fora de casa. En futbol per sort o per desgràcia pots conèixer molt de món i això et permet adonar-te d'on estàs a gust. Tot i això,va ser una experiència que tornaria a repetir sens dubte». Un any i mig després, va veure clar que allò no estava fet per ell i Salamero el va repatriar cap a Montilivi. Amb cinc mesos i 6 gols, Felipe seria clau per evitar que la nau del Girona s'enfonsés del tot i celebraria la permanència en l'any del retorn a Segona A (08-09). Malgrat el fort interès per retenir-lo, la seva bona mitja temporada va cridar l'atenció del Granada, llavors a Segona B però amb un projecte per pujar a curt termini. mitjançant l'Udinese -club afiliat amb l'andalús- Felipe va acabar a Los Cármenes un any i mig, on va viure l'ascens a Segona A (09-11). Els fitxatges exòtics i els anhels de pujar a Primera de seguida el van deixar sense lloc i al gener va tornar a Catalunya per ajudar el Nàstic (18 partits i 4 gols).

L'Hèrcules seria el següent destí (29 partits i 4 gols) però tampoc hi trobaria la regularitat ni l'estabilitat que li donava Girona. Així, l'estiu del 2012 va rescindir amb el club alacantí per tornar a Montilivi, on Rubi el reclamava. «Futbolísticament, Girona és casa meva. Jo i la meva família hi hem estat molt a gust tots aquests ansy i esperem que en siguin molts més», diu. Des de llavors, Felipe ha estat un dels referents ofensius de l'equip, sempre que les lesions li ho han permès, amb tots els entrenadors que han passat. En les tres últimes temproades ha anotat 10, 7 i 11 gols respectivament; uns registres molt destacables als quals cal afegir també el bon nombre d'assistències que sol fer cada any. «Els números aquests anys aquí són molt bons. L'any passat vaig començar molt bé, potser massa. Després tot i jugar però no marcar, l'equip seguia guanyant», detalla.

Amb 33 anys, Felipe ha passat a ser el més veterà de la plantilla i enguany repetirà com un dels capitans. «No hi penso i em sento un més. Físicament em noto bé, que es important», recorda Felipe que, això sí, revela que al futbolí del vestidor les edats «s'igualen». «Ens ajuda molt al vestidor a fer pinya. Allà tots som iguals de nens. Aquest any sense en David Garcia ha baixat molt el nivell. En Richy domina força però jo estic entre els millors», confessa entre rialles. Pel que fa al seu futur -acaba contracte el proper 30 de juny- no es vol preocupar gaire. «Ara no és el moment. El club té prou feina. No crec que hi hagi cap problema quan el club faci el pas si és que l'ha de fer. Tant de bo segueixin confiant en mi».