És la imatge recurrent. El tòpic hi ve de sèrie. El jugador en qüestió, presentant amb el seu nou club, envoltat de càmeres i emmig del focus mediàtic. Somriu i diu, tot segur, que era un somni vestir aquesta samarreta. Passa al Barça, al Reial Madrid, a la Premier i a la Xina. La frase surt de cop, gairebé sense pensar-la. És el recurs fàcil. Ben pocs n'hi ha que la diguin amb sinceritat. Que hi posin sentiment. S'ha de ser de molt bona pasta per admetre-ho sense pèls a la llengua i no mentir en l'intent. El primer que va fer Albert Vivancos ahir quan va prendre la paraula, a banda d'agrair la «confiança» que sempre se li ha donat des de Girona, va ser confessar que acabava de «complir un somni». Ho deia de veritat i en tenia motius. El club havia accedit a fer-li fitxa professional i a considerar-lo un més de la primera plantilla. Això, i una ampliació de contracte fins al 2018. Ell, un jugador que ha mamat en blanc-i-vermell des de ben menut, que va entrar al club essent un benjamí i que després d'alguns alt i baixos s'ha acabat sortint amb la seva.

Fa uns dies, ja deia que es veia amb més confiança. «Deu ser l'edat», bromejava, tot i que assenyalava que la seva cessió durant mig any a l'Hospitalet l'ha canviat. «M'ha anat molt bé. Ha estat clau en la meva carrera i el destí ideal per seguir creixent. Tot i que crec que puc seguir-ho fent. És més, ho he de fer», assumia ahir, durant l'acte que el club havia organitzat per escenificar que Vivancos s'ha convertit, a tot els efectes, en futbolista de la primera plantilla. No només se li ha fet fitxa professional, sinó que també se l'ha renovat per tres temporades (fins al 2018). Lluirà el número 16 a l'esquena i haurà de bregar ben fort per guanyar-se la confiança de Pablo Machín tot competint amb homes com Eloi Amagat, Àlex Granell, Pol Llonch, Rubén Alcaraz i el seu amic Pere Pons.

«Ha evolucionat molt i té un gran potencial, però ell sap que ho tindrà difícil per jugar. La competència és molt gran», deia Quique Cárcel, qui explicava que amb Vivancos ja són 18 les fitxes professionals que té la primera plantilla del Girona a dia d'avui. «Sé que no serà fàcil», completava el mateix jugador. El bescanoní vol «aprofitar al màxim» aquesta oportunitat que se li acaba de presentar. Vol aprendre, seguir creixent i, si apareix l'opció, jugar tots els minuts que siguin possibles. No pensa en res més. «Una cessió??No, ara mateix no vull donar voltes a quelcom així. No em fixo en un futur massa llunyà, sinó que prefereixo pensar en el present. Sé que la competència serà duríssima, però això no em desanima».

Ell, pivot més defensiu que no pas un migcampista amb arribada, competirà directament amb Pere Pons, un jugador amb el qual ha compartit vestidor des de cadet. «Qui ens ho havia de dir! He d'aprendre molt d'ell i espero que així sigui. Quan era més jove ell ja apuntava maneres. Ha millorat i madurat molt, això sí», recorda.

Amb aquest moviment, el Girona segueix apostant per la base, una política que ha anat guanyant protagonisme en els últims anys. No només perquè els jugadors formats a casa han anat treient el cap per Segona A, sinó perquè la direcció esportiva els ha mostrat la seva confiança en forma de renovació. Així es va ampliar el contracte a Pere Pons l'any passat, o a Sebas Coris la setmana passada. Amb Vivi al primer equip i David Bigas cedit a l'Hospitalet, ara cal resoldre la situació del central Carles Mas, pendent d'una possible cessió.