Superar fins a dues clatellades consecutives com les dels dies del Lugo i el Saragossa no és fàcil. Quedar-se sense la Primera Divisió d'una manera tan cruel i pair-ho no és a l'abast de tothom. Però Montilivi, malgrat tot, tenia ganes de futbol. 76 dies després del desencís, tornava la il·lusió. Amb menys mesura, com és evident. Esperar un ple absolut o vorejar els sis, set o vuit mil espectadors és encara una bogeria. Amb un dia estival com el d'ahir i coincidint amb el Barça, confiar fer una boníssima entrada és una quimera si l'afició que hi ha pel mig és la del Girona. Ara bé: l'arribada d'uns nous propietaris, l'acord amb el Man?chester City i l'aterratge de noms il·lusionats, tot sumat a la victòria de fa uns dies a Bilbao, feia que ahir l'estadi fes un cert xup-xup. Hi havia ganes de futbol i els 3.500 aficionats que hi van treure el cap així ho manifestaven. Poc s'imaginaven que els fantasmes del passat més recent sobrevolarien l'escenari amb el gol de Valcarce al descompte. Però fins que això no va arribar, la grada va aplaudir les curses de Clerc i Álamo, va patir amb les accions de perill del Numància i es va desesperar en el tram final, veient com el marcador es capgirava fins al definitiu i fatídic 2-3.

Glaçats des de bon inici, amb la diana de Valcarce que situava un avantatge mínim per al Numància només començar, al públic de Montilivi li va costar arrancar. Aviat va aparèixer el mític Sisplau i la seva trempera. El seu èxit va ser intermitent: a vegades animava la gent i en d'altres es guanyava algun retret. Amb el pas dels minuts i gràcies al criteri de l'àrbitre, la flama de l'estadi es va començar a encendre. El punt àlgid no va ser el gol de Mata, sinó el golàs de Lejeune. La graderia, per si de cas, es va estalviar una onada massa prematura. Va fer bé, perquè la patacada va ser sonada. Primer, desesperació veient el penal de Becerra que transformaria Aquino. I després, amb l'última jugada i el seu desenllaç. Molts ja ni ho van veure; havien enfilat el camí cap a casa.

Qui no es va perdre ni un detall de tot el que va passar va ser Rubén Sobrino, espectador de luxe ahir a la tribuna de l'estadi. De ben segur que el manxec es mossegaria les ungles, desitjant d'entrar al camp per donar un cop de mà al seu nou equip. Ho pensaria ell i també els 3.000 aficionats i escaig. Perquè Sobrino, indubtablement, és ara mateix l'home de moda a Girona. El seu fitxatge ha despertat força expectació i s'espera molt del seu rendiment. El club, que hi ha apostat cegament, però sobretot l'afició. Menys se n'ha parlat a una quilometrada d'aquí, a Manchester, encara que els mitjans d'allà també se n'han fet ressò. El prestigiós The Guardian informava ahir del fitxatge del davanter pel City i les quantitats de l'operació; tres quarts del mateix feia el Daily Mail i la cadena ESPN, per dir alguns exemples. Ara bé, cap d'aquests mitjans esmentava el Girona. Tampoc ho va fer Manuel Pellegrini, tècnic dels citizens, quan va donar el seu punt de vista sobre el jugador: "És un jove futbolista que necessita una oportunitat de demostrar que pot jugar. Confio que farà un bon any".