Quatre punts després del primer mes de competició no serien gran cosa si no sabéssim que això no ha fet més que començar; que les cinc o sis primeres jornades de Lliga també formen part de la pretemporada; que l'equip s'ha vist reforçat amb una dotzena de cares noves; i que algunes d'elles, destinades a ser importants, encara no han trepitjat la gespa en el campionat de Lliga.
Quatre punts poden semblar poca cosa, però no si avaluem bé la primera part d'ahir, on amb qualsevol altre porter de la categoria que no fos Leo Franco l'equip no hauria marxat al descans amb taules al marcador.
Quatre punts poden ser suficients veient que Eloi Amagat ha tornat amb la seva millor versió; veient que Sebas Coris segueix comptant per al tècnic; que noms propis com Rubén Sobrino o Borja García encara no han entrat a l'equip, i que un cop la plantilla ha estat completada, aquesta temporada Pablo Machín té relleus fiables a la banqueta.
En canvi, quatre punts són poc bagatge si el pensament únic és l'ascens, pel simple fet que la temporada passada l'equip va estar a punt de complir aquest somni.
Si poden, no es perdin les profundes reflexions que ahir tenia ganes de fer Àlex Granell al final del partit. I dic que tenia ganes de fer, perquè just tenir el micròfon al davant i pràcticament sense pregunta va elaborar un discurs més que assenyat per a tots aquells que consideraran un fracàs quedar més avall de la segona plaça al final de la Lliga.
Crec sincerament que la graderia necessita escoltar Granell i fer una profunda reflexió personal i alhora col·lectiva. El resum podria ser: si no sumem, com a mínim no restem. I que consti que el migcampista gironí no ho deia en to de reprovar ningú; simplement posava al damunt de la taula el respecte que s'hauria d'haver guanyat aquest equip l'any passat i que no tothom sembla disposat a atorgar-li en aquest inici de Lliga, potser per haver fer quatre punts en quatre partits. I aquest respecte és la única cosa que en queda, de la magnífica campanya del curs passat.
