Dos mesos

I segurament és veritat que un cop passat aquest període, cadascú es col.loca on li pertoca. Però no és menys veritat, que en dos mesos els equips ja han hagut d'enllestir el seu acoblament i que se'ls ha de considerar plenament en competició, sense matisos. I amb la d'aquest cap de setmana, la Lliga ja ha complert vuit jornades, o sigui dos mesos.

Més enllà dels números, que al final són els que ho marquen tot, però que a vegades han de quedar fora a l'hora de fer consideracions, el Girona d'aquesta temporada fa ballar el cap.

I no, com diuen els números, per haver guanyat només dos partits en vuit jornades, o per no haver guanyat cap dels quatre partits jugats com a local, sinó pel vaivé de sensacions que ha ofert l'equip de Machín.

Els gironins han anat de la incògnita del debut a San Mamés, a la incredulitat de deixar-se pispar punts en el descompte del primer partit a casa, contra el Numancia. Allò va portar fantasmes del passat més recent i la sensació de repetir errors massa coneguts.

La mala imatge de Tarragona es va barrejar amb una primera part espectacular contra l'Osca, però en un partit on després del descans l'equip va desaparèixer.

Una setmana més tard a Oviedo, es va donar el cop al damunt de la taula que tothom esperava, i que semblava donar els de Machín per definitivament arrancats. Però l'empat contra el Llagostera va tornar a oferir ombres i la derrota a Miranda va tapar definitivament el sol.

Ahir, l'equip va recuperar gran part dels valors que se li suposen, i amb un pèl de sort, hagués guanyat el tres punts. Hagués estat just que fos així.

Però que l'equip no hagi donat fins ara la mateixa imatge en dos partits seguits desconcerta, més enllà dels números i del fet de no haver pogut comptar amb Sobrino, d'haver vist en comptagotes Alcalá i Borja García, o d'haver perdut a mig camí Javi Alamo. En resum: més enllà de dies bons o dolents, a aquest Girona li falta alguna cosa, a part de regularitat en el seu joc.