Busquin el terme "injustícia" al diccionari i els sortirà la descripció exacta del que es va viure ahir a Montilivi, on el Lugo, sense fer res de l'altre món i amb una gran dosi de fortuna, va furgar encara més la ferida d'un Girona que continua sense guanyar a casa. Gairebé sense voler-ho, Sergio Marcos va marcar un autèntic golàs al minut 81 i va llençar per terra tot el treball dels de Machín, que havien anat in crescendo a mesura que avançava la tarda i que havien estat capaços de tancar el rival a la seva pròpia àrea. El monòleg va ser blanc-i-vermell. Amb menys força al primer acte, però superlatiu després del descans. L'entrada de Javi Álamo i Granell va donar aire fresc a un equip que va pujar dos esglaons i que no va marcar perquè José Juan i la manca d'encert ho van impedir.
Aquells futuròlegs que havien predit, al llarg d'aquesta última setmana, que el Girona-Lugo no tindria res a veure amb el dramàtic partit del passat mes de juny, estan d'enhorabona. Es poden penjar ja una medalla. O les que vulguin. Sense un ascens a Primera en joc i amb un Montilivi més buit que no pas ple (com sol ser habitual d'agost a abril), la tensió i les fortes emocions que s'havien viscut l'última vegada que tots dos equips s'havien vist les cares en aquest mateix escenari van quedar al calaix, ben amagades. Amb una o dues marxes menys van saltar uns i altres al terreny de joc i, encomanats per un ambient gairebé gèlid, impropi d'una cita amb una gran càrrega sentimental evident, van oferir un duel desigual, que va anar guanyant emoció amb el pas dels minuts, passant del tedi més absolut a la rauxa, abans de caure en la deses?peració d'una afició que va marxar abans d'hora. Però des del primer fins a l'últim minut, més entonat va estar el Girona: jugava a casa i venia de guanyar a Pamplona, per la qual cosa se'ls demanava portar la batuta. Així va ser, tot i que de manera inofensiva als primers compassos.
Sí, els de Machín van mantenir a ratlla el seu adversari. Primer, perquè el Lugo ni existia. I segon, perque l'orgull propi així ho exigia. Els de Milla es van preocupar més de col·locar-se bé en defensa que no pas de buscar Isaac Becerra. El porter badaloní, inèdit durant tota la tarda, només va entrar en acció en comptades ocasions. El primer xut que va haver de blocar va arribar al minut 44. Potser al Lugo ja li estava bé sumar un punt fora; o potser no estava prou motivat, com ara fa uns mesos, per emportar-se un botí profitós cap a casa. El cas és que els gallecs van arrencar desapareguts, sotmesos al domini d'un Girona que funcionava a batzegades. Sense mig del camp (l'única missió de Pere Pons i Rubén Alcaraz era recuperar pilotes, mentre que a Borja García se li demanava crear i inventar sempre i quan l'esfèrica li caigués als peus, una tasca difícil quan pràcticament l'únic argument és el d'enviar pilotades des de la defensa a la zona d'atac), demanar jogo bonito a dia d'avui és una utopia a Montilivi. No n'hi va haver, com és evident, però sí que es va veure un equip amb fam, amb ganes de guanyar d'una vegada per totes a a casa. O almenys, es va veure al Girona amb més actitud que no pas el seu contrincant. Només així s'explica que les úniques arribades dels primers 45 minuts, tímides, això sí, fossin per al bàndol local.
El primer avís, als tres minuts. En un córner botat per Borja García al segon pal, Aday va inventar-se una rematada de cap que va blocar José Juan sense problemes. Al minut 10, Lejeune ho provava en un llençament de falta directe que sortia massa desviat (el francès, possiblement amb comptes pendents per saldar, va trobar la mateixa sort a la mitja hora en un xut de falta que tampoc va trobar porteria). Al quart d'hora, una jugada assajada deixava tot sol Alcalá a la petita. Al murcià se li va fer de nit i un defensor li va pispar la cartera, però l'àrbitre, a instàncies del seu assistent, va anul·lar l'acció per fora de joc. Al 18 i al 37, Borja García, possiblement el jugador amb més qualitat d'aquest Girona, va posar a prova José Juan: dos xuts mossegats i sense massa perill als quals va respondre bé el porter. I punt. Res més. Cap oportunitat clara, cap gol a tocar. Menys havia fet el Lugo. Amb Caballero lluitant tot sol i Jonathan Pereira demanant penals allà on no hi eren, els gallecs van passar-se 45 minuts tancats al darrere. No van patir gens ni mica, però tampoc van crear. Semblava que el punt ja els estava bé.
Granell i Álamo, revulsius
No pas a Pablo Machín, que no en volia sentir ni parlar d'allargar una setmana més la mala ratxa a l'estadi i a qui no li havia acabat d'agradar el que havia vist fins llavors. Per això, lluny del que sol dir el seu llibre d'estil, el sorià va decidir moure les peces abans d'hora. Al descans, no només va collar alguns cargols al vestidor, sinó que va fer algun canvi. Dos de cop. Va asseure Pol Llonch i Rubén Alcaraz i, sense moure el seu dibuix habitual, va donar entrada a Àlex Granell al mig del camp i a Javi Álamo a la banda dreta. El de Gáldar reapareixia després d'un mes i escaig sense jugar.
Potser la xerrada de Machín, però segurament la presència d'Álamo i Granell al damunt de la gespa. Pel que fos, el Girona del segon temps no va tenir res a veure amb el que havia avorrit Montilivi al primer acte. Va sortir a buscar la victòria i el domini es va accentuar, per signar un dels millors 45 minuts en molt de temps. Perquè del 46 al 81, els gironins van ser una piconadora; una màquina sense descans que es va fer un fart de buscar la porteria de José Juan, el millor d'un Lugo que no feia altra cosa que recular. Alcalá, de cap, culminava un servei de córner enviant la pilota a tocar del pal esquerre. Al 55, Granell engaltava un cacau des de fora de l'àrea que marxava per ben poc. També ho provava de lluny Borja García al 61; buscava l'escaire el madrileny i no el va trobar per poc. Un minut més tard, Israel Puerto a punt va estar d'introduir-se la pilota a la seva pròpia porteria en un rebuig. Més: al 65, Mata va collir la bimba a l'interior de l'àrea, va xutar a trencar i José Juan la va refusar com va poder. Poc després, al 71, un contracop de llibre conduït per Felipe va acabar amb una grandíssima ocasió, de nou a les botes de Mata. El seu intent el va frustrar José Juan amb una mà prodigiosa.
Montilivi mirava de reüll el rellotge. Passaven els minuts i el premi no arribava, però es notava a l'ambient que, tard o d'hora, el gol havia de caure. El Girona era infinitament superior i el Lugo feia estona que havia llençat la tovallola. Fins que al minut 81, en una acció aïllada, Sergio Marcos va signar el gol de la jornada. Sense saber ben bé quina era la seva intenció, va enviar una pilotada que va agafar per sorpresa Becerra, va fer emmudir l'estadi, va matar el partit i va furgar encara més la ferida d'un equip que segueix sense guanyar a casa.
