Montilivi té una facilitat sorprenent per fabricar golejadors del no-res. Fabricar-los de la nit al dia. És un club ideal perquè el davanter, consagrat o en declivi, exploti. Però tan ràpid es forgen els herois, que aquests escampen. I?Montilivi plora. És un exercici rutinari. El pa de cada temporada. Fran Sandaza va ser l'últim en guanyar-se el cor dels aficionats. Va arribar amb l'etiqueta de jugador conflictiu i amb uns registres golejadors que només feien goig a Escòcia i de manera intermitent. Però va ser a Girona on es va deixar anar. Com van fer en el seu dia els Kiko Ratón, Corominas, Despotovic i Acuña de torn. Tots aquests s'han fet un tip de marcar gols amb la blanc-i-vermella. I també han vist la porta de sortida més aviat que no pas tard. Sandaza ha estat l'últim. Seduït pels emoluments de la lliga japonesa, va enfilar el camí cap a Orient aquest últim estiu. Com ha passat tantes i tantes vegades. Trobar un relleu de garanties era la missió de la direcció esportiva de torn. Veient que Rubén Sobrino ha estat més temps a la infermeria que no pas al camp;?que a Borja García encara se l'espera i que Dejan Lekic tot just acaba d'arribar; molts estaran d'acord que, en aquest cas, Quique Cárcel i els seus no l'han encertada. No hi estarà gens d'acord Jairo Morillas. L'andalús ja es va reivindicar aquesta última temporada a Segona B i enguany, sense fer gens de soroll, ha demostrat que té el gol entre cella i cella. És el màxim artiller d'un Girona que presenta el segon pitjor registre anotador de les últimes temporades.

El 4-0 del diumenge amb el Ponferradina va ser una alegria, però també una excepció. Fins ara, als de Machín els ha costat Déu i ajuda marcar. Generen perill, no es cansen de buscar la porteria contrària, però a l'hora de marcar és quan vénen tots els problemes. L'últim dia van solventar-se tots aquests mals i al vestidor s'espera que això serveixi com a punt d'inflexió. Si més no, s'ha tancat la primera volta amb 22 gols a favor, el segon pitjor d'aquestes 8 temporades consecutives a la Segona Divisió A. Només hi va haver un any amb uns registres més pobres: el primer, el del retorn. Al curs 2008/2009 i després de 21 jornades, l'equip va veure porteria en 21 ocasions.

Pocs gols, no massa repartits i un nom propi que sobresurt. Jairo Morillas és l'actual pitxitxi del Girona. Un home que sempre ha reclamat ser a l'onze, directa i indirectament, i que aquestes últimes jornades ha vist premiada la seva insistència. «Estic content perquè tinc més continuïtat. A?més, l'equip guanya. Això em dóna confiança. Esperem que tot plegat segueixi així i que la xifra vagi creixent». La xifra en qüestió són els 6 gols que acumula fins ara. Ha foradat les porteries del Bilbao Athletic, Llagostera, Leganés, Albacete, Valladolid i Ponferradina. Tot, en 18 minuts (10 d'ells com a titular) i 986 minuts. A part, registra una assistència de gol, cap a Sobrino al camp del Tenerife.

Darrerament, ha trobat en Jaime Mata el seu millor soci en atac. Si ell acumula 6 dianes, el madrileny en porta 5. Són la parella més letal d'aquest Girona. «M'entenc molt bé. Se'ns està donant molta confiança i juguem plegats. Ell fa una feina diferent a la meva i ens entenem i complementem perfectament. Això beneficia el col·lectiu. El míster ha d'estar content amb el nostre rendiment i esperem seguir així». Més clar, impossible. Tampoc es mossega la llengua quan ha de donar la seva opinió sobre l'arribada al mercat d'hivern de Dejan Lekic, l'enèsim davanter de la plantilla. «De competència a dalt sempre n'hi ha hagut. No sé si era necessari el seu fitxatge. Cada davanter, personalment, que faci el que pugui per jugar». Això sí, n'elogia les seves virtuts:?«És un gran jugador, amb molta envergadura, experiència i veterania que ens pot aportar coses».

Amb una volta de Lliga al sarró, s'ha pogut comprovar que, en qüestió de fer gols, tant Jairo Morillas com Jaime Mata són els encarregats de tirar del carro. Entre tots dos han vist porta en 11 vegades i acumulen la meitat de les dianes del Girona (22). Formen una parella entonada, com d'altres que han passat per Montilivi. Algunes, amb l'olfacte no tan afinat. I?d'altres, la majoria, molt més letals. Tret de l'any del retorn (08/09), en el que hi van haver pocs gols i molt repartits (els màxims anotadors després d'una volta van ser el central Serra i el migcampista Manga, amb 3 gols cadascun), destaca la societat formada per Kiko Ratón i Roberto Peragón (09/10) o la dupla Ferran Corominas-Benja Martínez (11/12).

També 11 gols cada duet, com Jairo i Mata. Un pèl menys productiva va ser l'aportació de Felipe Sanchón i Gerard Bordas fins a l'equador de l'exercici 13/14. Van sumar 10 gols entre tots dos. Menys que no pas els que van acumular Peragón i Ranko Despotovic (14) al curs 10/11. Ara, les societats més contundents arriben, precisament, els dos anys en els que s'ha lluitat per pujar a Primera. Els dos killers del Girona de Rubi (12/13) van ser Benja i Javi Acuña. Entre tots dos van marcar 16 gols en 21 jornades. I l'any passat, amb Machín al timó, Felipe i Fran Sandaza van acumular-ne 17 en aquest mateix període de temps.

El vestidor, alleugerit

Gràcies als gols, i mai millor dit, el Girona es treia un pes de sobre aquest últim cap de setmana. Amb un contundent 4-0, confirmava que a Montilivi torna a estar entonat, s'espolsava els fantasmes i deixava enrere (ara és a 5 punts) la zona de descens. Jairo va ser un dels que va veure porta. «Era el que tots volíem. Ens calia un resultat ampli i per fi l'hem aconseguit. Ha estat un alleugeriment per a tots nosaltres. Esperem estar igual de bé amb el Bilbao Athletic. Guanyar dos partits seguits ens permetrà donar una passa endavant i estar més tranquils».