«M'han pogut entrar els dubtes en algun moment però mai m'he sentit qüestionat»

Per començar, un entrenador no pot estar mai tranquil. Mai. Però també és cert, i no vull enganyar ningú, que en d'altres setmanes es notava molt més la tensió. Ja sigui per la classificació o per problemes extraesportius. Ara estem relativament tranquils, en una bona línia.

Parlar de 25 punts al final de la primera volta és un bon bagatge?

El més fàcil per a mi seria respondre que sí, perquè tenim la meitat del nostre possible objectiu. Però jo sóc una persona exigent. El mínim que ens podem marcar és la permanència. A la primera volta li dono un aprovat. Sobretot veient que, tot i estar a baix, hi ha molta igualtat a la Lliga i tenim ben a prop equips amb molt més nom que no pas el nostre.

Si és ambiciós, suposo que li hauria agradat estar molt més amunt ara mateix. Però aquests 25 punts entraven en els seus plans?

Un entrenador ha d'anar dues passes endavant i després del bon any passat que vam fer, estava convençut que allò no ens ajudaria, sinó al contrari. Pel grau d'estrès que vam acumular, cansament, el pal moral que va suposar no pujar... Sabia que aquest seria un any difícil. He posat tot de la meva part per intentar-ho minimitzar. Almenys, per tenir una temporada tranquil·la. A això hem d'aspirar. Queda encara molt. Si competim i guanyem més partits que no pas a la primera volta, per què no lluitar per un objectiu que, a dia d'avui, és impensable?

Després de perdre a Alcorcón, vostè va assegurar que la realitat d'aquest Girona era la de lluitar a la part baixa de la classificació. Guanyant demà al Bilbao Athletic, canviarà la seva percepció?

Sí, vaig dir quelcom així, però potser es va treure de context...

Ho va dir així.

Sí, sí. Però em reafirmava en una idea que he manifestat en d'altres ocasions. La classificació és la que ens ha de marcar els nostres objectius reals. No guanyem res dient a l'estiu que volem pujar a Primera sí o sí. Pot semblar una utopia. De possibilitats, és clar que en tenim. Però el més sensat per un club amb la història, el poder econòmic i els aficionats del Girona, és estar com més anys possibles a Segona A. Perquè un d'aquests, tornarem a tenir opcions de pujar a Primera. I en d'altres, s'ha d'aprendre a gaudir també amb el patiment per mantenir la categoria.

Abans ha dit que l'objectiu és tenir una temporada «tranquil·la». Ho ha estat fins ara?

Hem estat tota la primera volta fora dels llocs de descens, exceptuant una jornada en la qual vam caure casualment perquè jugàvem els últims. Per a mi, la temporada seria tranquil·la si estiguéssim classificats de mitja taula cap amunt.

En aquesta primera volta, ha notat ansietat al seu vestidor?

Sí. Quan es fan moltes coses bé però sense els resultats esperats, és normal. Hi ha jugadors que potser han xutat quatre vegades al pal, per dir alguna cosa. O que la pilota no els ha volgut entrar. Tot això genera ansietat. Per molt que jo hagi intentat transmetre calma i ànims, amb el pas dels dies, si la situació no canvia, és normal que entre els futbolistes hagin entrat els dubtes.

De cara al públic, vostè sempre ha dit que s'havia de passar pàgina del dramàtic partit amb el Lugo. Creu que no ha estat així i que els ha afectat més del que s'esperava?

Per suposat que ens ha afectat. I encara ho fa. En menor mesura, segur. Però afectarà. Es va notar, i molt, en el tema emocional i físic. No vam tenir el descans que mereixíem. Vam estar al 110 per cent des del primer fins a l'últim partit. Això passa factura. L'ideal hauria estat no tenir tres setmanes de vacances, sinó el doble. A més, s'esperava que els jugadors nous ajudessin a fer un pas endavant, però per circumstàncies, com ara les lesions o que han arribat tard, no ha estat així.

Em reconeix que els jugadors han tingut ansietat. I vostè?

Ara podria dir que la meva experiència em diu que... Però tampoc tinc massa anys d'experiència. El món del futbol és molt efímer, així que uns anys de primer entrenador i uns altres en el cos tècnic, m'han permès viure circumstàncies de tota mena. Això ha fet que em quedi clara una cosa: que sempre s'ha de creure i apostar per una línia de treball i inculcar-la als futbolistes. El camí és aquest. I jo seguiré treballant i insistint en això. Ara, també és cert que en elgun moment m'han pogut entrar els dubtes.

Quan les coses anaven mal dades, vostè s'ha sentit qüestionat?

Sincerament, no. Per tot allò que envolta el club, ja sigui el president o el director esportiu, he sentit el mateix suport ara que quan l'any passat anàvem primers. I això és d'agrair. Una altra cosa és que tots som conscients que si el Girona estigués últim o com quan vaig arribar, que es trobava a molts punts de la salvació, es decidís fer algun canvi. I el normal, en aquests casos, és fer fora l'entrenador.

Llavors, no ha tingut por en cap moment per si el club es podia plantejar buscar-li un relleu?

No, tampoc. No guanyo res tenint por. Les circumstàncies són les que són i les decisions és cert que s'han de prendre, però si jo tinc por abans d'afrontar un partit qualsevol, puc perdre energies en això. No seria positiu per a mi ni tampoc per a la plantilla.

Al mercat d'hivern han arribat Dejan Lekic i Pablo Maffeo. A part d'ells, espera d'altres reforços com ho pot ser recuperar la millor versió de Javi Álamo, Rubén Sobrino i Borja García?

Hi ha futbolistes que aquest passat estiu els vam fitxar per intentar fer un salt de qualitat. Així ho havien demostrat ells a la categoria i aquesta era la idea. D'Álamo sí que hem pogut veure pinzellades del que pot ser. No ha tingut continuïtat i s'ha notat. Fins que va lesionar-se, cada cop que repassàvem un vídeo amb les accions positives dels partits, el 70 per cent o més de les jugades eren centrades seves. El que no és normal és que un jugador que arriba tard i que s'ha d'acoblar a una nova posició, tingui dues lesions de genoll i hagi de passar pel quiròfan. Això sí, és el que més ha aportat. Borja també va arribar tard i quan li ha tocat jugar, potser l'equip no ha acabat d'obtenir bons resultats com perquè hagi tingut continuïtat. També s'ha de reconèixer que no ha estat en el seu millor to físic. I la gran incògnita és la de Sobrino. Ell és el jugador pel qual realment el club ha apostat molt fort. Lamentablement, no hem pogut comptar amb ell.

I quina sensació li desperta en veure tot això?

Sento una mica de tot. El que és clar és que hem fallat. I la de Sobrino és l'errada real, perquè no hem pogut comptar amb ell. Ara, ningú podia pensar que passaria això. El diagnòstic de Ponferrada deia que el jugador havia patit un cop i que tenia un edema. Després, metges aliens al club van confirmar aquest diagnòstic. Ha estat amb el temps que hem vist que tot no era correcte i que passava alguna cosa més. Ara sí que hem trobat el problema i necessitem un mes de repòs. Això ha passat i s'ha d'assumir. Jo sempre he dit que no sóc el que marco els gols ni el que els atura, però assumeixo tota la responsabilitat del que li passa a l'equip. Aquí també.

Comença a estar-ne tip del cas Nwakali?

Ja no per mi només, sinó per la imatge del club. Tinc una plantilla àmplia i sempre he dit que tots els jugadors són importants, però no pas imprescindibles. Que un jugador arribi tard i ara, quan s'estava adaptant, torni a tenir problemes de papers, doncs no és agradable. El club està fent tot el possible per solucionar-ho, encara que tots sabem que la burocràcia a l'Àfrica és complicada. Ja li havia passat també al Màlaga fa un any, així que no és culpa només del Girona.

Ha notat algun canvi entre la nova propietat i l'anterior?

A l'hora de treballar, ho he pogut fer igual de bé amb els anteriors propietaris que amb els actuals. La gran diferència és que quan arriba el dia 25 de cada mes, rebem un missatge al mòbil i ens adonem que ells han complert amb la seva obligació. A més, abans teníem grans dificultats econòmiques per comprar material insignificant. Ara, tot i que es porta un control, no hi ha cap problema en aquest sentit.

El que no canvia és el tema de l'afició. És una batalla perduda?

Ja ho dèiem l'any passat. Tal i com estàvem jugant, que a Montilivi li costés superar els 5.000 espectadors era estrany. Això sí, tenim una afició bastant fidel que sempre ens acompanya. Ara ens cal enganxar tots els aficionats que dubten més. La gent quan ve a Montilivi haurà vist derrotes i victòries, però mai hi ha vist desídia. A veure si aconseguim enganxar la gent que al final de l'última temporada sí que van venir. Ho semblava al principi d'aquest curs, però els hem anat perdent amb els mals resultats. Sembla que han preferit veure el Barça per la televisió i no pas l'equip de la seva ciutat. Això em sap molt de greu.