La passió centenària pels colors del Girona

Pepita Sureda, l'abonada més gran que actualment té l'entitat, compleix 100 anys i rep l'homenatge del club blanc-i-vermell. Ahir va ser a Montilivi, acompanyada per familiars, jugadors, cos tècnic i també el president Geli

30.01.2016 | 07:13
La passió centenària pels colors del Girona

Un aniversari sempre és especial. Però si se'n compleixen 100, ?d'anys, encara més. No s'hi arriba cada dia a una edat així, i molt menys amb la ment ben clara i la memòria intacta com és el cas de Pepita Sureda i Teixidor, l'abonada de més edat del Girona. Aquest mes de gener ha estat centenària i el club ha volgut tenir-hi un detall. Ahir, acompanyada del seu fill i la seva jove, va plantar-se a Montilivi, on va rebre un homenatge per part de la primera plantilla blanc-i-vermella. Jugadors i cos tècnic, acompanyats del president, Delfí Geli, i d'algun membre més de l'entitat, van obsequiar-la amb un ram de flors i un pastís. «No m'ho esperava. No pensava que el futbol pensés algun dia en mi. Els estic molt agraïda», deia la protagonista, que va fer-se un fart d'explicar un munt d'històries relacionades amb el Girona.

Perquè la seva passió pel futbol i, especialment, pel club de la ciutat, li ve de lluny. De molt lluny. «Quan tenia 6 o 7 anys ja anava al camp», recorda. Llavors, acompanyada pels seus pares, va descobrir el Girona al vell estadi de Vista Alegre. «Quan jo era menuda el meu pare va perdre la vista, però tot i això anava al camp», afegia. Els colors van calar-li ben aviat, fins al punt que des de llavors fins ara no ha deixat de seguir l'equip. Abans, in situ. Ara, des de casa. «Teníem un dos cavalls i sempre els anàvem a veure. Barcelona, Igualada... on fos», deia.
Actualment és l'abonada 239, una xifra que hauria estat molt més baixa si no hagués estat perquè abans «en el carnet de l'home també entrava la dona». No va ser fins a la dècada dels 90 que no van fer un carnet amb el seu nom. Ara, des de fa «quatre o cinc anys» que no trepitja el camp, però no perd detall del que fa l'equip. Això sí, sempre que «la bogeria dels horaris» no li juguen una mala passada. «Abans sempre es jugava a les 3. Ara és a les 12, les 4, quarts de 10... no saps ni quan juguen!».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema