Pablo Machín va ser presentat com a entrenador del Girona el 10 de març de 2014, avui fa dos anys, com l´últim cartutx per evitar un descens que semblava cantat. D´aquella permanència certificada gairebé de miracle en l´última jornada contra el Deportivo es va passar, la temporada passada, a tenir un peu i mig a Primera. El sorià és el segon tècnic que més partits ha dirigit al Girona a Segona A (85) només superat per Raül Agné, amb qui igualarà a finals d´aquest curs i superarà si juga la promoció. Ja ha dirigit un partit més a l´elit als de Montilivi que no pas al «seu» Numància (84). Confessa que els dos anys li han passat «volant» i en aquest reportatge revela la seva cara més humana i es mostra perfectament adaptat a la ciutat, on viu amb la seva dona i les dues filles.

Els primers dies a Girona: què va descobrir i amb qui?

«Com que el món és un mocador, un amic meu de Sòria tenia negocis amb una persona d´aquí de Girona que, a més, és molt aficionat al club, l´Esteve Fernández. Va parlar amb ell i em va dir que li truqués per qualsevol cosa que necessités, però ja se sap, a l´hora de la veritat penses que el posaràs en un compromís i no ho vaig fer. Així va ser ell qui un dia va venir a Montilivi, molt amablement em va deixar la seva targeta i va insistir que per a qualsevol cosa allà estava. Un dia gairebé em va agafar d´una orella i em va dir que havia de començar a conèixer coses de Girona i de la província. La veritat és que aquells primers mesos l´Esteve va ser el meu cicerone. Vam ser al cap de Creus, a Cadaqués, a Empuriabrava, a Olot... Ho vam tocar tot. He de reconèixer que encara tinc pendent amb ell un passeig per la Muralla».

Què li agrada més de la ciutat?

A mi m´agrada molt el Barri Vell i el centre. Em crida l´atenció que la gent està molt a les terrasses, encara que faci fred. Però el que més m´agrada és la gastronomia. Hi ha moltíssima varietat i qualitat. Un dels llocs on se´m pot trobar amb amics o amb la dona és al Divinum. El Celler potser és inaccessible per a la majoria dels mortals i aquest em sembla un restaurant molt interessant per qualitat/preu. M´agrada cuinar. Mai arribaré a preparar el que m´agrada menjar quan vaig a fora, però sí, m´agrada».

Les Fires

«N´he viscut dues, les de 2014 i 2015. Les vaig descobrir amb l´Esteve Fernández i la seva dona. Vam estar fent una volta per les Fires d´atraccions. Em va impressionar. Les meves nenes no són gaire d´atraccions perquè són una mica caguetes, però em va sorprendre la diversitat que hi havia... per no ser un Port Aventura. També vaig conèixer les Barraques, que les associacions poden optar a tenir-ne, i, esclar, vam fer allò típic, menjar un entrepà per allà i veure una cervesa. Una bona experiència.

Viu igual a Girona que a Sòria?

«Ara que tinc la familia aquí el dia a dia és bastant similar. Inverteixo moltes hores en el futbol, hi ha molta feina darrere del treball de camp. Sempre t´acabes enduent alguna cosa a casa i al final quan les nenes ja s´han adormit a vegades trec l´ordinador. La meva dona ja em diu que no tenim gaire temps per parlar i que sí aquells moments els inverteixo en el futbol... Haig de procupar, després de dur a dormir les nenes, que per cert hi van bastant tard, encara en l´horari de Sòria més que de Girona, parlar amb la dona de com ha anat el dia perquè a casa no hi sóc gaire. Em llevo a les vuit. A les nou porto les nenes al col·legi i d´allà vaig cap a Montilivi a preparar l´entrenament. Acabem a quarts de dues i molts dies anem a dinar amb el cos tècnic, i d´altres amb en Quique (Cárcel). A les tardes els dimecres solem fer doble sessió i, si no, nosaltres els tècnics treballem a l´estadi. La resta del cos tècnic hi sol ser fins les sis o quarts de set. A mi m´agrada dos dies a la setmana anar a jugar a pàdel i després ho haig de recuperar. Vaig a buscar les nenes al col·legi, les porto a jugar a hoquei o a natació, a l´activitat que toqui, i després torno a Montilivi, molts dies fins a les nou del vespre».

La primera vegada que el van reconèixer

«Va ser una setmana o així després d´haver arribat. Primer vaig estar en un hotel i després em vaig instal·lar en un pis a Sant Francesc. Havia aparcat el cotxe i estava buscant el carrer, era de nit, venia de Montilivi i no me´n sortia. Vaig preguntar a uns ­senyors que sortien del teatre. Es veu que la dona era diputada d´Unió i amb el seu marit es veu que havíem coincidit en un viatge en TAV a Barcelona. Va ser el primer cop que em van reconèixer a Girona. Potser m´havien vist al diari o a la televisió. Em van preguntar d´on venia i en dir-los que de Sòria em van respondre: "Ah, tu ets el nou entrenador del Girona". Ara sóc fins a cert punt conegut, per exemple, en el col·legi de les nenes. La gent aquí es respectuosa. Notes que et coneixen i parlen en veu baixa, però no t´atabalen. Els nens sí, em criden "entrenador, míster!" i m´expliquen les seves històries. El nivell mediàtic que tenim nosaltres no és comparable al d´altres que sí que es poden sentir angoixats.

La vida cultural

«Abans, quan estava sol, sense la família, passejava bastant, i un dia vaig trobar un concert d´un grup anònim al carrer, a la plaça Catalunya, que em va agradar molt. Em vaig quedar allà assegut veient el recital. Però no sóc d´anar sovint al cine o al teatre. El temps que tinc d´oci m´agrada invertir-lo en la família o, si és per a mi, en el pàdel. M´agrada molt aquest esport, m´allibera, m´ajuda a desconnectar durant un temps. Sues. Coneixes gent. Al cine recordo la primera vegada que hi vaig anar aquí a Girona. Vaig veure Ocho apellidos vascos. Era després de la meva primera victòria amb el Girona, 3-1 contra l´Alcorcón. Vaig debutar amb la derrota a casa contra el Múrcia, que no havia xutat a porta i en un partit on vam fallar un penal, i després vam caure a Gijón, en un duel on Lekic ens va fer un parell de gols. Tornant a això del cine, era un dia que estava content per la victòria, anava passejant pel carrer, i sense saber on era el cinema m´hi vaig topar i vaig veure que ­feien aquesta pel·lícula. I cap a dins.

La confessió: pujar de genolls les escales de la Catedral per celebrar la salvació

«En els meus primers dies a Girona solia passejar força, sobretot pel Barri Vell. Recordo quan vaig descobrir la Catedral, amb aquesta gran imatge que imposa, comparada amb la petita plaça que hi ha a baix. Vaig pensar que era un bon símil de la situació del Girona en aquell moment i que havia de ser capaç de treure l´equip d´aquella delicada situació en què es trobava. Al final, es pot dir que sóc relativament creient, i vaig fer una promesa si ens salvavem, i les promeses s´han de complir: pujar de genolls aquests 99 o 100 esgraons de les escales de la Catedral. Ho vaig fer en la discreció de la nit, uns dies després d´haver-nos salvat. Abans que em preguntin si tenia feta alguna promesa en cas d´haver pujat a Primera els diré que sí, però que com que allò va acabar com va acabar, quedarà en secret... De totes maneres, el més difícil que he fet amb el Girona és haver-lo salvat el 2014 en aquelles 13 jornades que quedaven, era molt complicat canviar aquella tendència. Haig de reconèixer que el temps m´ha passat volant aquí».

Còmode, valorat i respectat a Girona

«Aquí sempre m´hi he trobat còmode, valorat i respectat. A l´estiu vaig tenir ofertes, però tenia un compromís amb el Girona. No em penedeixo d´haver pres aquesta decisió. Tant de bo ­sempre sigui jo el que pugui ­decidir i no hagi d´acceptar una ­decisió aliena sobre el meu futur. En tot cas Girona mai serà una ­ciutat de pas. Sempre es diu que aquí la gent és més del Barça que del ­Girona i hem d´intentar que cada vegada n´hi hagi més que vulguin anar a Montilivi a gaudir amb els jugadors de l´equip de la ciutat».

La millor temporada de la història

El curs passat Pablo Machín va tenir el Girona a un pas de Primera, només amargat pel gol de Caballero en l´afegit del partit contra el Lugo. Se n´ha parlat per activa i per passiva. El míster del Girona segueix amb els moments clau d´aquell duel a la retina i sempre confessa que no el podrà oblidar mai. Ara, però, ha sigut l´hora de passar plana. Amb els 82 punts que l´equip va sumar la campanya anterior va superar els 71 de la lliga 2012/13 que, amb Rubi, també van dur els blanc-i-vermells a la promoció. Aquest any després d´un inici amb dubtes, l´arribada de 2016 ha sigut clau per propulsar l´ambició gironina. De lluitar per la permanència ja es torna a somiar en disputar el play-off, que després del triomf sobre el Mirandés és a només tres punts quan queden 14 jornades. Una més que quan va arribar i en va tenir 13 per salvar l´equip. Podrà seguir fent miracles a la banqueta de Montilivi?