A les mans de Pablo Machín». Amb aquest titular obria la seva secció d'esports aquest mateix diari a l'edició del dilluns 10 de març del 2014. Just ara fa dos anys. Encara era recent la dolorosa derrota al camp del Sabadell (4-0). Una desfeta que va acabar amb la paciència de la directiva encapçalada per Francesc Rebled. La situació del Girona era crítica i les alarmes feia temps que estaven enceses. Equip en descens, Ricardo Rodríguez destituït uns mesos enrere i el seu relleu, Javi López, que tampoc se'n sortia. Aquella última ensopegada va obligar el barceloní a fer les maletes. Calia un revulsiu, una última bala a recambra.

L'escollit va ser Pablo Machín, que va ser presentat el mateix dia i que aquella setmana ja s'asseia a la banqueta de Montilivi. Han passat dos anys de tot plegat; un temps en el qual el sorià ha engrandit la seva figura a còpia de bons resultats. Primer, amb una miraculosa permanència. Després, amb un equip que va somiar amb l'ascens fins al darrer sospir. En total, Machín ha dirigit 85 partits de Lliga amb els gironins (dos d'ells són de la promoció per pujar a Primera). Un més dels que va completar al Numància com a primer entrenador.

La xifra comença a fer patxoca. A punt de fer 41 anys, Machín no només ha marxat del club de la seva vida, aquell en el qual va passar més d'una dècada exercint com a tècnic en diferents facetes i categories. També s'ha fet un nom al panorama estatal i això ha estat, sobretot, gràcies al seu savoir faire al Girona. En dos anys, ha salvat un equip d'un descens cantat i també ha lluitat per pujar a Primera. Això, amanit amb el premi que el considera el millor entrenador de la Lliga Adelante de l'última temporada. «No m'ho hauria imaginat mai», reconeix. Ara li costa de creure, però menys s'ho podia pensar quan el març del 2014 va posar els dos peus a Girona per intentar reflotar un conjunt que semblava ben mort. «Quan vaig arribar aquí tenia uns quants reptes al meu davant. El primer era sortir de Sòria, on havia estat tota la meva vida i dirigir una plantilla totalment desconeguda per a mi. I l'altre, no només era mantenir el Girona a Segona A, sinó també millorar-lo. Sabia que era molt difícil». Però ho va aconseguir. En els seus primers 13 partits en clau blanc-i-vermella, les coses van anar prou bé. Els gironins van anar de menys a més fins a signar una permanència increïble. «Crec que és el més difícil que he fet amb el Girona. En ben poques setmanes havia de donar la volta a la dinàmica, havia de canviar l'equip, la mentalitat i aconseguir que la gent s'impliqués. Era molt complicat». A partir de llavors, va venir la millor temporada de la història del club. 44 partits (amb el play-off inclòs) en els quals es va tocar l'ascens amb els dits. I després, els 28 d'aquest curs. En total, 85. Més dels 84 que va viure a Sòria les temporades 11/12 i 12/13. «Mai vaig pensar que podria estar-me tant de temps aquí», reflexiona.

A això li dóna molt de mèrit, sobretot pel que els «costa» als entrenadors actualment començar i acabar una sola campanya. «És tot un èxit ser capaç d'estar-se tot un any. Salvar la categoria és meritori per a qualsevol equip, però hi ha pocs entrenadors que aconsegueixin estar tot un any des del principi fins al final. He tingut la sort de fer-ho a Sòria i, per ara, espero poder estar molt de temps més aquí».

Blindat fins al 2018

Els seus desitjos, si res falla, sembla que van pel camí de complir-se. Bàsicament, perquè aquest passat estiu tancava la seva renovació fins al 2018. Això, tot i tenir unes quantes ofertes per provar fortuna a places amb més renom que no pas la de l'entitat de Montilivi. «Aquí sempre m'he sentit còmode, valorat i respectat. A més, a mi sempre m'han ensenyat a ser una persona respectuosa i honrada. Tenia ofertes, però també contracte i un compromís amb el Girona. Comptava amb la paraula dels dirigents, que m'havien assegurat que si rebia alguna proposta millor o que si jo volia marxar no em posarien cap inconvenient. Però hi havia d'altres circumstàncies:?havia decidit que volia tenir aquí la família. La meva dona és catalana i crec que aquest és un bon lloc perquè les meves filles creixin», explica. Tot això el va dur a acceptar la pròrroga del seu contracte, una decisió de la qual «no em penedeixo en absolut».

És conscient que Machín, si vol exercir d'entrenador molts anys més, tard o d'hora canviarà d'aires i tastarà d'altres banquetes. Però està convençut que, vagi on vagi i visqui el que visqui, per a ell Girona sempre serà una plaça especial. «El Numància em va donar l'oportunitat de ser entrenador, tot i que el primer reconeixement que he rebut en aquesta feina ha estat gràcies al Girona. Quan vaig venir aquí, segur que ben poca gent em coneixia. Ara, en canvi, aquells que saben una mica de futbol són conscients, quan senten el meu nom, que sóc un entrenador que ja ha estat un cert temps en això del futbol».