El Girona segueix a un punt del play-off però la sensació veient la velocitat de creuer que que ha agafat l'equip en aquesta segona volta és que hi va de caps. Ningú diu que estigui fet. Ni molt menys. De fet, els de Pablo Machín no han entrat encara en places de promoció en tota la Lliga, malgrat la gran dinàmica en que està feliçment instal·lat. Ara bé, la imatge de solidesa, fiabilitat defensiva i ofici que demostra l'equip conviden a ser optimistes. Els que ho són de mena ja miren fins i tot l'ascens directe, que s'ha acostat a quatre punts. Ahir, tal com va passar contra l'Alabès fa quinze dies, els gironins van saber resoldre a favor un partit espès i travat que es podria haver complicat, i força, a la primera part si el visitant Germán Sánchez no hagués fallat un gol cantat després d'un córner. Els canvis de Machín i l'encert de Lekic a l'hora de posar el peu a un xut d'Aday van decantar la balança a favor del Girona. No va ser cap exhibició ni cap oda al futbol però els partits com els d'ahir són els que s'han de guanyar per ser a dalt. I més contra un rival directe com el Tenerife que, si bé va generar sensació de perill, d'ocasions clares en va tenir una i mitja. El gol de Lekic hi va fer molt en la victòria però bona part del mèrit també el va tenir un Pere Pons que pràcticament solet es va encarregar d'amargar la tarda als canaris. Omnipresent, va semblar que per moments fossin més d'una les samarretes amb el dorsal 8 que hi havia al terreny de joc.
D'allò més satisfet amb el rendiment ofert a Albacete, Pablo Machín no va tenir gaires dubtes a repetir el mateix equip que s'havia imposat amb claredat al Carlos Belmonte (0-3) en la passada jornada. Els gironins tenien clar que contra el Tenerife no seria tan senzill com dissabte passat, en què tot va sortir rodó només començar. I és que els canaris es plantaven a Girona com un competidor clar pel mateix objectiu de fer el play-off que els gironins. A més a més, els de Martí arribaven després de deu jornades invictes i sent un dels equips menys golejats els últims dos mesos. Un os ben dur de rosegar, que diria aquell.
Un xut d'Eloi Amagat refusat amb dificultats per Dani Hernández va ser el primer avís d'un Girona que va començar amb un ritme molt alt. La resposta visitant va suposar un bon ai al cor amb un gol de Nano que l'assistent va invalidar per fora de joc. No s'hi valia a badar. De mica en mica, el conjunt canari, a base de tocar i tocar la pilota anava prenent el control del partit. Això sí, sense arribar amb perill. L'equilibri era màxim però feia estona que el Girona estava jugant amb foc i només les correcions d'un omnipresent Pere Pons evitaven situacions més clares. El Tenerife tindria l'ocasió més clara del partit quan Germán Sánchez, a mig metre de la ratlla de gol, va rematar increïblement per sobre del travesser. El Girona patia i a Montilivi ningú ho veia clar. Els canaris, a còpia de córners, amenaçaven els blanc-i-vermells, que demanaven a crits la mitja part.
A Machín no li havia agradat gens el que havia vist en els primers quaranta-cinc minuts i per això va decidir sacsejar l'equip amb l'entrada al camp de Borja García i Aday en el lloc de Granell i d'un absent Javi Álamo. El carriler de Sentmenat en va fer prou amb un quart de joc per reivindicar-se i després d'un parell de bones centrades d'una internada va resultar decisiu per obrir la llauna. Una seva rematada va acabar amb la pilota al fons de la xarxa després que rebotés en les cames de Lekic. Pràcticament del no-res, el Girona treia petroli d'una acció aïllada i s'encarava un partit ben embussat. Restaven, però, molts minuts per a conservar un avantatge mínim però d'allò més preuat.
Amb gairebé mitja hora de joc per endavant, Machín va gastar-se el tercer canvi amb l'entrada de Cristian Herrera en el lloc de Lekic. De la seva banda, Martí s'arriscava retirant un migcentre defensiu com Aitor Sanz per fer entrar un mitjapunta de nivell com Javi Lara. Mentrestant, Pons continuava amb el seu recital particular i deixava sol Mata davant el porter. El madrileny, però, no va saber definir. El Girona entrava al tram final del partit amb el dilema de si anar a buscar el gol de la tranquil·litat o de si deixar passar el minuts per adormir el duel. El Tenerife s'havia bolcat en atac i esgotava els cartutxos amb l'entrada d'un altre home ofensiu com Omar Perdomo. Els gironins van recórrer a l'ofici i també a l'èpica tenint en compte que Aday ja feia alguns minuts que s'havia lesionat i feia el que podia al mig del camp. El Tenerife collaria els gironins als minuts finals amb pilotes penjades en una de les quals Nano va obligar Becerra a estirar-se. El Girona no havia tancat el partit i s'exposava a un ensurt, que no arribaria. Tampoc ho faria la tranquil·litat defintivia, malgrat un contracop clar que entre Eloi Amagat, Mata i Herrera no van saber materialitzar. Montilivi no respiraria fins al xiulet final de l'àrbitre.
