Amb més d'un centenar de partits a les seves esquenes amb el Girona, assenyalat com el primer capità de la plantilla i titular indiscutible el darrer any en el que es va fregar l'ascens a Primera, retenir Richy Álvarez es va convertir en una de les prioritats de la direcció esportiva aquest últim estiu. Havia acabat contracte, comptava amb unes quantes ofertes temptadores i des del club es temia perdre un dels pesos pesants dels darrers anys. Una trucada del mateix Pablo Machín el va acabar de convèncer i Richy va acceptar renovar per un parell de temporades, convençut que mantindria el seu estatus. No l'ha perdut al vestidor, on encara és dels més veterans i pal de paller, però sí al damunt de la gespa. El seu protagonisme s'ha anat esvaint amb el pas de les setmanes i amb només 11 aparicions a la lliga, alguna d'elles testimonial, no en té prou. Ahir, després de completar el seu segon entrenament amb el grup un cop superada una petita elongació, admetia que no viu, precisament, una situació agradable.

Si un curs enrere va acumular fins a 41 partits, ara amb prou feines en supera la desena i no juga des d'ara fa dos mesos, al camp del Llagostera (27 de febrer). És cert que una lesió del menisc extern el va obligar a aturar-se poc més de dos mesos i que aquesta última molèstia també l'ha tingut treballant al marge, però a Richy el que més el preocupa és haver passat de ser titular indiscutible a ser el quart central de la plantilla. «Tampoc tinc motius per dir res ni per retreure la decisió de l'entrenador, perquè l'equip està treballant moltíssim», reflexiona, alhora que repeteix que l'únic que pot fer és «treballar» per intentar fer-se un forat a l'onze. Això, i també «esperar una sanció o una lesió, encara que això últim no ho desitjo». Perquè el gallec és «clar i realista» i veu com el trident format per Kiko Olivas, Lejeune i Alcalá és inamovible.

«Estic fastiguejat i no m'esperava viure aquesta situació, sobretot després de jugar més de 40 partits l'any passat», es confessa un jugador que, a vegades, li ha «donat voltes» al fet d'haver acceptat renovar aquest últim estiu. «Quan passa una situació així sempre hi penses. Però vaig decidir seguir perquè l'entrenador i la direcció esportiva em volien, perquè porto 4 anys al club i estic molt a gust en una ciutat on he fet molts amics. A més, la família està contenta. No m'esperava la situació, però són coses de la feina». Li treu ferro i vol ser optimista de cares al «bonic» tram final de temporada que li espera al Girona, encara que no amaga que l'actual és la «pitjor situació» que ha viscut a Montilivi, fins i tot quan es va lesionar de gravetat el gener del 2012. «Portava 14 o 15 partits jugant i va arribar la lesió, que em va fer perdre el que quedava d'any. Això és diferent. Perquè de cop i volta vaig desaparèixer de l'onze. Crec que aquesta situació és més incòmoda».