Jugar un play-off d'ascens a Primera és un caramel molt dolç. D'aquells que qualsevol equip vol paladejar i, per tant, per gaudir-ne cal quelcom més que ser treballadors, lluitar i mirar de cometre les menys errades possibles. El Girona rebrà diumenge l'Alcorcón absolutament obligat després de només poder sumar un punt ahir a Valladolid en un partit travat, molt espès per part dels dos equips i on la por de perdre va tenir més pes que l'atreviment a l'hora de buscar qualsevol mínim desequilibri. Els gironins no van poder mai desempallegar-se de la intensitat del Valladolid i, tot i tenir la millor oportunitat del partit a peus de Mata, no van fer mèrits per emportar-se més que un punt. A més, el duel va acabar amb una penalització molt alta: la lesió al genoll de Lejeune que, a falta de proves, pot haver dit adéu a la temporada.
Els aficionats del Valladolid es queixen que, després de dos canvis d'entrenador, el seu equip no «juga a futbol». Potser tenen raó però ahir, com a mínim, van ser prou intensos perquè un Girona excessivament prudent no els generés ?perill. I?sense que cap dels dos equips jugui a futboll, per incapacitat o per por de perdre, no hi ha partit.
No és cap excusa, però la matinera lesió de Lejune en el minut 10 va semblar desorientar més del compte el Girona. Amb l'entrada de Richy, Pablo Machín va alterar la posició de tots els membres de la seva línia de tres centrals. Kiko Olivas va marxar a l'esquerra, Alcalá a la dreta i Richy es va quedar el lloc més centrat. Fos per aquesta restructuració, o per la por d'arriscar que provoca l'elevada importància dels punts en aquestes alçades de temporada, el Girona va carburar poc, molt poc, en els primers 40 minuts. Només un parell de faltes llunyanes xutades per Granell i Richy; i una interessant cavalcada de Sobrino que va acabar amb una centrada deficient de Carlos Clerc.
A l'altre costat el Valladolid tampoc és que fes res de l'altre món. Això sí, l'equip castellà va tenir més la pilota i va intentar, amb poc encert, crear perill. No se'n va acabar de sortir. Només un córner que es va passejar sense trobar cap rematador i una compromesa cessió de la defensa gironina cap a Becerra que el porter va refusar contra el cos de Juan Villar que havia anat ràpidament a pressionar. Fins aquell moment el Girona no havia fet pràcticament res en atac, però, a cinc minuts del descans, Alcaraz va recuperar una pilota i la va servir sense dubtar a Mata, que va rematar creuat. Kepa va reaccionar molt bé en una gran aturada.
Fins al descans, aquesta empenta del Girona només va servir per treure un parell de targetes grogues als migcampistes del Valladolid i per mostrar el que podria passar si l'equip de Pablo Machín es decidís a ser una mica més valent a la segona meitat. Un atreviment que, però, no es va veure per enlloc i la segona part encara va ser més ensopida que la primera. Poc encert, menys dinamisme i un treball que no podia compensar la por de perdre dels dos equips. Uns, el Valladolid, perquè volien sumar ja el punt que els permetés començar a oblidar la temporada; i els altres, el Girona, perquè temien massa el càstig d'encaixar un gol del Valladolid. El Girona es va dedicar a nedar i guardar la roba com havia fet dissabte en la segona part del partit contra el Mallorca, però amb la gran diferència que no anava guanyant en el marcador. Només empatant. I aquí el Girona va jugar amb foc, perquè mentre l'Alcorcón marcava el seu segon gol contra el Tenerife, Isaac Becerra havia de sortir a tapar una rematada de Rodri.?No va entrar. Com tampoc un xut creuat del jove Jose pocs minuts després. El Girona? No ho va arribar a provar. O no podia o ja en feia prou amb el punt de l'empat. Diumenge, contra l'Alcorcón a Montilivi, es veurà de veritat si el punt d'ahir a Zorrilla té valor.
