Un altre cop dur per als cinc de la casa

I és que d'aquests cinc, quatre s'han format al Girona, només Sebas Coris ha vingut d'un altre equip, el Lloret. Els altres quatre són producte de Montilivi, i d'ells el que més vivències té per explicar, bones i dolentes, és Eloi Amagat. El gironí, de 31 anys, ha estat vuit temporades al Girona en tres etapes diferents. Però els vuit anys que ha estat vestint la samarreta blanc-i-vermella l'Eloi les ha vist de tots colors. Des de les etapes on l'equip es barallava a Segona B i on ni els més optimistes es pensaven que podria arribar a disputar un play-off com el que ha jugat contra Còrdova o Osasuna, on l'equip tenia la màxima aspiració de pujar a Primera, fins a viure la cara més cruel del futbol amb el gol de Caballero en el descompte l'any passat contra el Lugo i que va frustrar pujar a l'elit. També li va tocar viure de prop la desfeta a Almeria en el play-off amb Rubi (2013), el priprimer intent dels tres que ha tingut en els últims quatre anys.

Pere Pons, en canvi ha viscut com a professional l'etapa més dolça del Girona. Des que que té una presència rellevant a l'equip com a migcampista indiscutible, el Girona ha cosit dos anys extraordinaris. L'any passat amb la cruesa de l'ascens frustrat, però amb rècord de punts (82), i aquest després d'una segona volta brutal. Un jove de Sant Martí Vell, renovat fins al 2018, que ja ha viscut dos moments durs, i que, amb l'equip un any més a Segona, podria rebre ofertes per marxar. Serà difícil de retenir el migcampista. Granell és un altre cas paradoxal. Durant la tempordada ell mateix ha reconegut que a l'equip i a ell en particular l'hi havia costat Déu i ajuda sobreposar-se al cop que va suposar encaixar un gol com el del Lugo ara fa un any. La veritat és que la temporada de Granell ha anat de menys a més, un reflex clar de l'equip. Després de començar a menys nivell que el curs passat s'ha anat refent i ha acabat en un gran moment de forma que ha fet que Machín confiés molt en ell. Ahir plorava de nou, desconsoladament, sobre la gespa de Montivili. Però es referà el migcampista gironí i tornarà a ser peça important al mig del camp la temporada que ve.

Qui no ha tingut tanta presència ha estat Sebas Coris. El lateral gironí ha estat menys habitual en relació amb l'any passat. El gran moment de Clerc i el fet que la banda dreta estava molt poblada amb Aday, Maffeo i Álamo, ha tret presència al gironí que, això sí, cada cop que ha sortit ha complert amb el que Machín espera d'ell. Una assegurança que ha donat competitivitat a l'equip i que l'any passat es va erigir com una de les peces més utilitzades a la banda per l'entrenador del Girona, gràcies a la seva polivalència.

Carles Mas en canvi ha viscut un any agredolç, marcat per una greu lesió que l'ha apartat de l'equip i l'ha deixat sense poder ajudar als seus companys en partits transcendentals a la recta final, i més després que en el mercat d'hivern el club deixés sortir Marcelo. El defensa tenia poca presència a l'equip, per davant sempre hi han estat Lejeune, Kiko Olivas, Alcalá i Richy, però ha estat un comodí de garanties quan alguns d'aquests han fallat per sanció o lesió, fins que en un entrenament es va trencar els lligaments encreuats. El cas de Carles Mas és un bon exemple de perseverança per arribar a l'èxit esportiu. Ha tornat a estar a prop de Primera, una recompensa a la bona feina feta durant els 10 anys que faque és al club.

Gran segona volta

Fa amb prou feines un parell de mesos, en una entrevista amb aquests cinc jugadors al Diari de Girona explicaven que es veien jugant el play-off d'ascens, però que "això seria massa". Ahir van fregar de nou l'ascens a la Lliga de les estrelles i una vegada més se'ls va escapar. Les coses evolucionen i la temporada del Girona és un exemple més. Ningú hauria donat un duro per l'equip després de la primera volta que va firmar, amb 25 punts, i com si d'un au fènix es tractés, el Girona va acabar quart, exhibint el joc que l'ha portat a l'èxit. Però si el penal transformat contra el Múrcia per Kiko Ratón el 2010, que va entrar plorant i que té part del mèrit que el Girona sigui on és avui, el gol de Kiko Olivas a Mallorca en l'últim partit de 2015 va marcar un punt d'inflexió (1-1). Hi coincidien Granell, Pere Pons, Mas, Coris i Eloi Amagat, en què aquell moment va ser una de les claus per donar la volta a una dinàmica perdedora que havia agafat l'equip i que semblava que no en sortiria. Aquell gol in extremis va servir per recuperar la confiança d'un equip que ha acabat fent un últim tram de temporada espectacular i on l'accent gironí ha estat molt present. Ara, aquests 5 futbolistes que fins fa pocs anys només somiaven a jugar a Primera, tenen el consol de veure's lluitant per arribar-hi de manera habitual, i de la millor forma possible, amb l'equip que els ha fet créixer.

La temporada que Messi debutava amb el Barça (2004/05), el Girona tornava al pou de la Tercera Divisió després d'acabar 17è. Pere Pons tenia 11 anys, i les aspirancions d'aquest equip no anaven més enllà d'intentar tornar a jugar a Segona B. Ara, 11 anys després la història ha estat a punt de premiar el club i la ciutat de Girona amb la presència dels Messi, Cristiano Ronaldo i companyia a Montilivi. Tampoc ha pogut ser. Però amb constància, no deixant de creure-hi i no abandonant mai, malgrat els pals que el futbol ha decidit que ha de rebre el Girona, la temporada que ve es tornarà a intentar. Sempre l'equip s'ha aixecat. I ho tornarà a fer. Perquè aquest Girona està de moda i té molta i molta fam.