Hi havia certa expectatives, per no dir moltes, per conèixer el primer onze titular del Girona 16/17. Pablo Machín, amant del seu habitual hermetismem no obria boca al respecte. Que si l'important és el col·lectiu, que si encara li he de donar l'última volta, que si esperarem al darrer entrenament i tota mena de tòpics i excuses han omplert el discurs del sorià des que l'estiu va donar el tret de sortida. Veient els assajos de pretemporada, o també els últims entrenaments, se'n podia treure alguna pista. Estava clar que, de novetats, n'hi hauria. Però era evident que, fins el diumenge al vespre, no se sabria el veredicte final. I quan va sortir, no va deixar a ningú indiferent. Canvis de cromos respecte el darrer any, cares noves i alguna sorpresa. Una, l'absència de Pere Pons, un indiscutible que ahir encetava el duel des de la banqueta.

El de Sant Marti Vell, amb Pablo Machín a la banqueta, no només s'ha convertit en una referència per al sorià, que hi ha confiat sempre cegament. Sinó que també, Pere Pons s'ha eregit aquests dos últims anys en el far dels gironins. Rar era veure una alineació sense el gironí al mig del camp. Només les inoportunes sancions o les inesperades lesions (quelcom força inusual en un futbolista que fins l'any passat no va saber què significa entrar a la infermeria) l'havien deixat en un segon pla. I sempre que això havia passat, havia tornat a treure el cap pels camps el més aviat possible. Però ahir, a Sevilla, Pere Pons no va ser titular. Com tampoc ho havia estat durant alguns partits d'aquesta pretemporada. Alguna petita molèstia muscular li havia fet la guitza setmanes abans; a això, cali sumar-li que Rubén Alcaraz s'ha doctorat durant aquest últim mes al mig del camp. El còctel, feia que ahir el barceloní fos a l'onze i Pere, s'ho mirés d'inici des de la banqueta.

Pons no era l'únic habitual de l'última temporada que es quedava fora en el primer experiment de Machín. Pedro Alcalá, tot i que als últims partits de l'últim curs s'havia alternat amb Richy, també era a la banqueta. I un altre: Borja García, també era suplent. Aquest últim cas, això sí, tenia una explicació: el madrileny acabava de sortir d'una lesió que l'havia deixat fora de combat mitja temporada i no jugar era l'esperat. Sense tots ells, calia esperar novetats i el primer onze de la temporada en va tenir. Juanpe, fitxat aquest estiu, va ser l'encarregat de suplir Alcalá a l'eix de la defensa de tres. Ben aviat va aparèixer a escena, perquè als 13 minuts va tenir el trist honor de ser el primer jugador del Girona en veure targeta groga aquest curs. En el lloc habitual de Borja, un altre nouvingut: Portu. El murcià, una de les incorporacions estrella a Montilivi i un dels futbolistes més destacats de la pretemporada, va situar-se per darrere els dos puntes.

Els tres retornats, Cifuentes, Ramalho i Sandaza, també van tenir premi. Tots ells van jugar d'inici. El de Zújar va fer-se un tip de córrer al carril dret; el defensa basc va situar-se a la dreta de Juanpe a l'eix; i l'atacant va ser un dels dos davanters escollits per Machín. L'altre home més avançat va ser Cristian Herrera, un dels futbolistes que va acabar en més bona forma la passada temporada, inflant el seu registre de gols. Un dels altres noms propis de la tarda va ser Kiko Olivas. Primer, perquè era el seu aniversari i ahir feia 28 anys. I segon, perquè el d'Antequera va situar-se a l'eix esquerra de la defensa, canviant la seva posició habitual.

Una de les altres incògnites era saber qui seria l'escollit per ocupar la porteria i encetar així l'era post-Becerra. Pel que s'havia vist al llarg de la pretemporada, semblava que Bounou li havia guanyat la partida a René, però sense el veredicte a la mà tot podia passar. A l'hora de la veritat, el marroquí d'origen canadenc va ser l'encarregat de situar-se sota pals al Ramón Sánchez Pizjuán de Sevilla i ocupar la porteria en la primera jornada de la lliga 16/17.