«La patacada amb el Lugo no va ser tan dolenta; ha servit per aprendre i madurar»

Arribo l'estiu del 2014, de la mà de Quique Cárcel. Estava a l'Alcorcón i allà va quedar-hi una mena de buit de poder. Veient la situació, Cárcel, qui ja em coneixia de l'Hospitalet, em va portar cap aquí. Llavors ell tampoc tenia a cap persona de confiança i amb mi s'assegurava a algú que el podia ajudar una mica. Ja a la pretemporada em vaig incorporar al cos tècnic de Pablo Machín. I fins ara.

Vostè ha estat arribar i moldre. Ha viscut alguns dels millors anys de la història d'aquest club!

I tant! Quan només feia un mes que estava aquí entrenant, ja vaig dir que tenia molt bones sensacions. Valorava la categoria i quina mena de club era el Girona; era obvi que no entrava als plans de ningú que estiguéssim lluitant per estar a dalt, però tenia un pressentiment molt bo. Jo, que sóc una persona peculiar i que em guio una mica pel destí i aquestes coses, tenia una intuïció. Des que vaig arribar que sabia que era al lloc adequat per créixer.

El destí? Expliqui's...

A veure, crec en el dia a dia, bàsicament. Si hem arribat aquí no és per casualitat. Però em deixo guiar una mica per les energies, per l'ambient. Estem en un club ple de gent sana; l'utiller, el delegat, el personal de les oficines... Tothom. És futbol professional, però no es transmet aquesta sensació. Sona a tòpic, però som una família i això es nota. A d'altres llocs hi ha més crispació, més tensió. Aquí, res de res. Visc de les sensacions i des que sóc aquí, les noto molt positives. Fins i tot, amb el temps, he vist que l'experiència del Lugo no ha estat tan dolenta.

Com la veu des de la distància?

És evident que va ser un cop dur. Tant de bo haguéssim pujat, és clar. Però ara, amb el temps i amb més maduresa, crec que ens ha servit d'aprenentatge. No m'alegro que ens passés allò, però sí que n'hem après moltíssim. Fins i tot crec que ens ha pogut anar bé, perquè ara, al vestidor, es veuen les coses d'una altra manera. Hi ha més normalitat, es viuen les victòries sense eufòria. Coses com les del Lugo, Saragossa o Osasuna et fan ser així.

Veu el vestidor diferent respecte els últims anys, vol dir?

Sí. L'equip ha madurat. El cos tècnic les hem vist ja de tots els colors, però els futbolistes també; sobretot els de casa, com l'Eloi, Pere Pons, Granell... Tots ells tenen una actitud encara més positiva, es guanyi o es perdi.

El seu càrrec és el d'entrenador de porters, però a vostè també li toca fer de psicòleg com confessava que fa el preparador físic Jordi Balcells?

Sí, és clar. Aquí no tenim càrrecs específics i el meu rol no només és el d'entrenar els porters. Tots fem moltes funcions. Aquí tothom rema en la mateixa direcció des del primer dia. El treball invisible és admirable; hi ha un munt de feina que no es veu, però que ens ajuda molt positivament. Ho fem el cos tècnic, però també l'utiller, el delegat... Tothom dona facilitats al jugador i fa que tinguin el mínim de preocupacions.

Els tocarà feina extra aquesta setmana, ara que els ve un rival directe com el Getafe?

Per això ja tenim a un gran especialista com ho és l'entrenador. No és per ensabonar-lo, però cada setmana transmet un missatge diferent que sol calar al vestidor. És capaç de treure el millor de cada jugador amb el seu discurs. Potser no té una llarga experiència a les banquetes, ni jo tampoc he estat molts anys treballant d'això, però puc assegurar que Pablo Machín és tot un especialista a l'hora de gestionar el grup. Sap què dir i què fer. Connecta molt i el seu missatge arriba. Als futbolistes i també a nosaltres.

Seguim amb l'aspecte anímic i psicològic. Com es treballa això amb dos porters que tenen les mateixes opcions de jugar cada cap de setmana?

És un aspecte fonamental i des del primer dia els vaig ser sincer, assegurant-los que tots estaven preparats per jugar i que havien d'acceptar qualsevol situació. Hi ha hagut alguns moments en què a René li ha costat assimilar el fet d'estar a la banqueta; i en d'altres, Bounou ha estat l'afectat. Els he fet veure que això és un equip. La sort és que tant un com l'altre són molt intel·ligents i ho han entès perfectament sense cap problema.

I què me'n diu d'en Gianni?

Juga amb el Peralada, però és un més del primer equip. És més, en qualsevol moment pot competir, com s'ha demostrat anant convocat en algun partit de lliga. Estic molt orgullós de l'evolució que està tenint. Ha madurat molt. No té res a veure el Gianni que va començar la pretemporada amb el d'ara. Aquesta experiència és una mena de màster per a ell.

Hi ha bona fusta a la base?

Aquesta parcel·la s'ha millorat molt, posant els mitjans i recursos necessaris. La base puja amb un potencial interessant i, si no hi ha un canvi, a curt o com a molt mitjà termini el tercer, segon o fins i tot primer porter del Girona serà d'aquí. Per això treballem!

Sigui'm sincer. Quan va saber que Isaac Becerra deixava el Girona, què va pensar?

Veient com anaven les coses i al saber que ell no renovaria, havíem d'estar tots molt preparats per no equivocar-nos. És un porter amb una trajectòria molt i molt bona, així que el marge d'error era mínim al portar-ne el seu substitut. Ell volia créixer i és del tot respectable la decisió que va prendre. Vaig anar un dia a dinar amb ell i li vaig desitjar el millor. Entenc el que va decidir. Tot i que també dic que al futbol, ningú és imprescindible.

Aquests últims anys, jugava Becerra sí o sí. Aquesta temporada, Machín no es cansa de repetir que té dos porters que poden ser titulars perfectament. Creu que la porteria ara està més ben coberta?

Estic molt content amb la porteria que hi ha i considero que és la millor de tota la categoria. Són dos porters amb dos perfils molt diferents i cadascú domina un tipus de facetes que l'altre no cobreix. És cert, però, que ara hem trobat una estabilitat amb René; la competició ens ha dut fins aquí.

Quin ha estat el porter més peculiar al qual ha entrenat?

A veure, cada porter té les seves coses. A l'Alcorcón vaig tenir Dani Jiménez, un excel·lent porter que em va exigir molt. I abans, Nauzet Pérez, una persona molt singular. Estic molt orgullós d'haver treballat al seu costat. Va servir-me d'aprenentatge. Jo només tenia 21 anys i ell era més gran que jo! També Manu Fernández, o De Navas, ja quan s'anava a retirar i havia d'assimilar que havia de deixar de competir. N'hi ha hagut uns quants.

Va començar molt jove, no?

Sí, bastant. Devia tenir uns 18 anys quan vaig començar a l'Hospitalet; uns 20 quan vaig estar a l'Espanyol i 21 o 22 al Sabadell.

No li va donar temps gairebé ni per ser futbolista!

No gaire, no. Vaig estar al futbol base del Mataró, però em vaig retirar ben aviat, quan era juvenil. No tenia el nivell, ni tampoc em sentia gaire a gust. Jo volia estar al futbol professional, però des d'una altra vessant, i vaig prendre la decisió d'anar a per totes. M'havia de buscar la vida per formar-me i així ho vaig fer. Em va ser difícil entrar, però vaig tenir la sort de topar amb gent que va confirar en mi. No tenia la millor titulació, ni l'experiència, però aquesta és la meva passió i el que jo vull fer.

Veu el Girona pujant a Primera aquesta temporada?

Ostres! Un ascens seria grandiós, i més per aquest club, que mai ha estat a Primera. Per la ciutat, que és preciosa, per la massa social... És un somni immens per a tothom. Però sóc partidari d'anar poc a poc. Ara, crec també que aquest club fa temps que fa les coses molt bé. El Girona mereix aconseguir-ho. Queda una barbaritat, però si seguim així estic segur que pujarem.