Sòria i Girona, més a prop que mai

Juan Carlos Moreno, ara a l'àrea tècnica del club de Montilivi i amb passat al Numància com a entrenador i futbolista, reconeix que pujar a Primera és «gratificant» però alhora «molt exigent» i admet que l'actual plantilla gironina està «preparada» per fer-ho

07.04.2017 | 07:34
Asseguts a la banqueta, en l´etapa en la qual Machín era el primer entrenador del Numància i Moreno n´era el seu segon

En la setmana d'un Numància-Girona, a Montilivi es viu una mena de dejà vu. És el seu particular Dia de la Marmota. Quan li toca parlar pels micròfons, Pablo Machín recorda que sempre serà numantí i diu com n'és, d'especial, per a ell tornar un cop més a Sòria. Avui potser canviarà alguna d'aquestes paraules; ho dirà possiblement d'una altra manera, però el missatge vindrà a ser el mateix. És el club de la seva terra, de la seva vida, i no li falten motius per elogiar una entitat a la qual ha dedicat tants anys. Aquesta vegada, Machín no serà l'únic que tornarà a casa. Qui espera també amb força ganes el partit de diumenge a Los Pajaritos és Juan Carlos Moreno. Ell no és sorià, però com s'hi ho fos. S'ha passat més d'una dècada al Numància, fent-hi una mica de tot. Ha estat jugador, capità i un emblema per a l'afició local. També ha passat per la secretaria tècnica i ha estat entrenador del filial. A tot això, se li ha de sumar una etapa de dos anys a la banqueta del primer equip. Era el segon entrenador. La mà dreta, curiosament, del mateix Machín. Moreno és des de fa pocs mesos un membre més de l'àrea tècnica del Girona. Treballa a l'ombra, lluny dels focus, donant un cop de mà a Quique Cárcel i a tot l'equip. Però aquesta setmana, coincidint amb la visita a una ciutat que tant bé coneix com és Sòria, no s'ha negat a dir la seva.

L'estiu passat, posava el punt i final a una extensa etapa al Numància, feia les maletes i tornava cap a Barcelona. Als seus orígens. Moreno és Pota Blava, del Prat de Llobregat, i va treure el cap al món del futbol vestint la samarreta del Barça. Va arribar a debutar amb el primer equip, jugant alguns partits a la Primera Divisió, Copa del Rei i Copa de la UEFA. Però no va arrelar al Camp Nou i amb 22 anys va fer les maletes per buscar-se la vida. Ha jugat a l'Albacete, Lleida, Recreativo, Extremadura, Terrassa i Cartagena, però no hi ha hagut un club que l'hagi marcat tant com el Numància. «En un principi vaig fitxar per només un any, però la cosa va anar tan bé que vam pujar. Se'm va fer un contracte més llarg i tot va anar de meravella. Futbolísticament i familiarment. Quan vaig anar cap allà, el meu fill tenia només 20 dies. La vida a Sòria era molt còmoda i tot va anar molt bé», recorda.

Va ser allà on Juan Carlos Moreno va conèixer Pablo Machín. Tots dos tenien la mateixa edat (tot just es porten una setmana de diferència) però la jerarquia, si més no llavors, era diferent. «Ens coneixem des de fa molt de temps i tenim una bona amistat. Al principi, ell era el meu segon entrenador», rememora. No va ser l'única vegada que van treballar plegats, perquè uns anys més tard, Moreno va ser la mà dreta de Machín al capdavant del primer equip numantí. Ara, a Montilivi, cadascú té el seu rol, però la amistat perdura. El sorià segueix a la banqueta, mentre que Moreno ho ha canviat pel despatx. Tot, gràcies a una trucada de Cárcel al desembre. «Vam coincidir al Barça i des de llavors mantenim el contacte. A Sòria tenia la il·lusió de ser algun dia el primer entrenador, però no em va arribar aquesta oportunitat. Vaig decidir fer un canvi i tornar a casa. En Quique coneixia la meva situació i em va presentar el projecte, explicant-me que necessitava gent de futbol», diu. Des de llavors, és un membre més de la secretaria tècnica. «Controlo jugadors, el mercat... És un àmbit diferent al que feia fins ara, però tambe molt motivant. Estic aprenent molt. En això del futbol s'ha d'estar preparat per a tot», afegeix.

Des de la distància ha vibrat amb les victòries del Girona quan la cosa anava com la seda, i també ha vist com la ratxa s'ha estruncat amb tres derrotes consecutives. Però ell, que sap de què va la cosa, està ben tranquil. No només perquè ha estat futbolista, sinó perquè ha viscut dos ascensos a Primera al llarg de la seva carrera. «He estat en situacions així i sé que es fa molt llarg. Porto tota la vida a Segona A i la temporada es fa eterna. S'ha d'estar preparat per als elogis, dubtes i crítiques. Pujar és de les coses més maques que he viscut mai. És gratificant, la culminació d'un any de molta exigència futbolística, física i mental. S'ha de ser fort per estar a dalt», relata. I Moreno és el primer que no té cap dubte que l'actual plantilla del Girona reuneix tots aquests ingredients per repetir la gesta, encara que s'hagin perdut tres partits seguits: «La renda de 6 punts encara és molt bona. És de bojos! Si ens ho arriben a dir fa uns mesos, no ens ho creiem. La gent s'acostuma molt ràpid quan les coses van bé. Quan sempre guanyes, sembla que això sigui el més normal i no ho és. La ratxa no és tan bona, però s'ha de seguir fent el mateix. Tractar-ho amb naturalitat. No hem d'estar preocupats, sinó ocupats perquè la gent segueixi fent les coses tan bé com ho havia fet fins ara», s'explica. Assegura que hi ha «tranquil·litat» absoluta dins del club i està «convençut» que l'equip se'n sortirà. «Aquesta plantilla està molt preparada, arrossega vivències anteriors i l'experiència és un grau. Entrenen com sempre, fent les mateixes coses. Amb naturalitat. És l'únic secret».

Confia que diumenge el Girona recuperi de nou el camí de les victòries. Ho farà des de Los Pajaritos, a Sòria, on el seu present i passat més recent es barrejaran.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema