Qualsevol marrec que comença a jugar a futbol somia algun dia tastar la Primera Divisió. Els més agosarats ja es veuen aixecant la Lliga de Campions, un Mundial o també la Pilota d'Or, però arribar a la màxima categoria és l'anhel estàndard, el més sol·licitat. N'hi ha que es queden a mig camí, mentre que d'altres no ho ensumen ni de lluny. El futbol dona alegries, però també sol ser cruel, sobretot amb aquells que no són afortunats i que mai, tot i dedicar-s'hi durant anys i panys, acaben traient el cap a l'elit. Per això, tenir el premi a tocar és un estímul, una motivació extra. Li passa al Girona actual, una de les millors plantilles de la Segona A, però també un vestidor força inexpert pel que a la categoria més alta es refereix. Perquè dels 24 futbolistes que Pablo Machín té a les seves ordres només 8 saben el que és tastar en viu i en directe la Primera Divisió. O el que és el mateix: tan sols una tercera part de la plantilla ha arribat al més amunt possible.

Alguns amb aparicions testimonials; d'altres, amb una mica més de presència. El cas és que d'entre tots els jugadors que hi ha al vestidor de Montilivi, només es comptabilitzen 131 partits a Primera al llarg de les seves carreres. Una xifra que queda prou lluny de les que es poden trobar en d'altres equips més experimentats de l'actual Segona A. El blanc-i-vermell amb més presència a l'elit és Cristian Herrera. El canari acumula 47 aparicions en dues temporades (13/14 i 14/15), totes defensant la samarreta de l'Elx. A més, ha marcat 4 gols a Primera; el primer, curiosament el dia que va debutar. Va ser un 24 de novembre del 2013, quan en va tenir prou amb 7 minuts al camp per donar la victòria al seu equip contra el València (2-1). Un esglaó per sota hi ha Borja García, amb 28 partits amb el Còrdova, en un any convuls (13/14) en què l'equip andalús mai es va arribar a adaptar a la categoria i que va acabar cuer amb només 20 punts.

27 partits comptabilitza Samuele Longo. L'italià s'hi va estrenar amb l'Espanyol (12/13), arribant a marcar 3 gols. Un curs més tard (13/14), ho faria amb el Rayo Vallecano, encara que amb menys participacions i sense veure porteria. El colombià Johan Mojica ha jugat 12 partits a Primera amb el Rayo (13/14), mentre que Jonás Ramalho n'ha disputat 8 amb l'Athletic Club els anys 11/12 i 12/13. Força testimonial també ha estat el pas de Kiko Olivas per la màxima categoria: 6 partits per al malagueny amb el Vila-real, en els exercicis 09/10 i 10/11. Només dues aparicions per a Pablo Marí amb el Mallorca 11/12, mentre que Portu va debutar a Primera amb el València el març del 2014 i no hi ha tornat a jugar mai més.

Una sensació «increïble»

Sí són pocs els jugadors de l'actual Girona que han tastat la màxima categoria, menys els que hi han pujat alguna vegada. Només Borja García ostenta aquest privilegi, juntament amb Pablo Machín, que ho va fer al Numància quan n'era membre del cos tècnic però no pas primer entrenador. A Borja li va arribar el torn el 2010, quan va formar part del Rayo Vallecano que acabaria ascendint. «És una sort haver-ho pogut viure. És una sensació molt bonica. No sé si equiparable a guanyar la Lliga de Campions, perquè no ho he fet mai, però sí que és una alliberament aconseguir-ho. Ara nosaltres ho tenim molt a prop, depenem de nosaltres mateixos i ho tenim a la mà», valora el de Villaverde, qui rememora aquella època amb un somriure d'orella a orella.

«És un dels records més macos de la meva carrera. Per l'ascens, però també per la festa. En situacions així es genera una comunió entre la ciutat, l'afició i l'equip. Ho he viscut només una vegada i va ser impressionant. La Primera és una categoria més, però té l'al·licient que visites camps històrics, jugues contra els teus ídols i amb aquells futbolistes que només veus per televisió. Pujar és un premi», rubrica.