Era el dia. No es podia fallar. Després del cop de puny a sobre la taula que va suposar el triomf a Lugo diumenge passat, ahir el Girona va posar un peu i mig a Primera amb una victòria davant l'Osca que pot resultar gairebé definitiva. Un triomf vital, necessari i també merescut per a un equip que va recuperar la màgia i es va reconciliar amb Montilivi, tres jornades després. A l'espera del que puguin fer els perseguidors avui, els homes de Pablo Machín van fer un pas de gegant camí del seu objetiu doblegant el millor rival del moment. No van faltar els típics nervis que van inclosos amb l'ADN de l'equip, però ahir traient el cap rere la llotja dels Sastres, de fantasmes no n'hi havia. Només s'hi albirava el gran objectiu del Girona: la Primera Divisió que, a manca de cinc jornades i amb, com a mínim 7 punts d'avantatge, és a tocar. El gol de Sandaza en l'afegit va suposar el final del neguit que el gol de Samu Sáiz havia provocat a l'estadi amb el 2-1 al m.44. Abans, en dos minuts, Portu i Sandaza, de penal, havien obert la llauna. El 3-1 final és un altre avís per a navegants: aquest any no s'escapa.
A Montilivi s'hi presentava un Osca en estat de gràcia que arribava després de 12 jornades sense perdre i instal·lat en posició de play-off. El millor equip del moment de la categoria examinava un Girona que, en canvi, arribava a la cita amb la moral dels tres punts sumats a Lugo però amb el neguit d'encadenar tres derrotes en les tres anteriors cites a l'estadi (Cadis, Rayo i UCAM). A l'horitzó, un objectiu d'allò més il·lusionant que obligaven l'equip a reaccionar i fer un altre pas de gegant.
La primera aproximació rival no va ser minúscula. Al contrari, un bon ensurt. Una centrada González va acabar amb un cop de cap de Vinicius que entre Bounou i el pal van evitar que acabés amb gol. El Girona havia sortit tranquil i sense aquelles presses dels darrers dies a casa. Era conscient que el partit seria llarg i dur, d'aquells lletjos on cal picar molta pedra davant un rival intens i incòmode. En aquest sentit, per aquest motiu, Machín va apostar per més múscul al mig del camp amb Alcaraz i Pons, sacrificant novament Borja García. Després de l'ensurt inicial, de mica en mica, el Girona es va anar estirant per mirar de trepitjar més camp contrari. Tot i això, ben poca presència en atac van tenir els gironins a la primera mitja hora.
El respecte entre els dos equips era màxim. El preu de qualsevol errada podia ser letal. L'Osca controlava els tímids intents dels gironins molt ben col·locat mentre intentava agafar el Girona a la contra o bé fer-li mal a pilota aturada. El partit canviaria com la nit i el dia als últims minuts abans de la mitja part. En un minut, el Girona semblava encarrilar-lo fantàsticament amb una magnífica acció individual en què se'n va anar per cames de Carlos David i va creuar davant Sergio Herrera (m.39) i un claríssim penal del porter a Fran Sandaza que el mateix davanter castellà va transformar (m.40). Un 2-0 en un tres i no res que donava un fabulós, i inesperat, avantatge als de Machín. Tanmateix, el Girona no va saber jugar els cinc darrers minuts de la primera part i va deixar pensar un segon a Samu Sáiz. Suficient perquè el mitjapunta madrileny es tragués de la butxaca una gardela des de la fora de l'àrea que va entrar per tot l'escaire de la porteria de Bounou. Havia sobrat un minut de primera part.
El gol de Samu Sáiz mantenia l'Osca al partit amb quaranta-cinc minuts per endavant. El Girona no havia estat brillant però tampoc calia. L'objectiu era clar i només un: guanyar. Amb poca cosa havia estat capaç de fer dos gols a un senyor equip i la línia, malgrat el gol encaixat a les escombraries de la primera meitat, no havia de fer canviar els gironins. De fet, en la primera jugada de perill de la represa, Portu es va plantar sol davant Sergio Herrera però, amb tot a favor, va veure com el porter dels aragonesos li aturava fàcilment el seu intent de vaselina.
Amb el marcador a favor dels gironins, era l'Osca qui havia de proposar quelcom i cercar l'empat. Els aragonesos pivotaven una i altra vegada sobre un Samu Sáiz estel·lar que feia el que volia. El Girona no el podia lligar en curt. Tot i això, els de Machín, després de la gran ocasió de Portu, tornarien a tenir l'oportunitat de sentenciar. Va ser en un contracop claríssim en què l'àrbitre va deixar seguir Longo després d'una falta de Carlos David sobre Portu. El davanter de Col San Martino es va plantar sol davant Sergio Herrera però el porter va neutralitzar l'acció davant la desesperació de Machín i de Montilivi.
Les lesions d'Alcaraz i Portu van donar al patit una pausa benvinguda per als gironins que, malgrat haver gaudit de les millors ocasions per marcar a la represa, veien com l'Osca trepitjava força camp contrari. Anquela faria entrar dues armes ofensives més (Borja Lázaro i Vadillo). Els aragonesos ja no perdien temps. Mentrestant Borja García havia agafat el relleu de Samu Sáiz i el partit es jugava al ritme que marcava el mitjapunta madrileny. L'ex del Còrdova havia asserenat els ànims dels seus companys conscient que el marcador era favorable i no calia fer bestieses.
L'Osca collava fort però sense generar excessiu perill a l'àrea d'un Bounou que amb prou feines havia intervingut a la segona part. Restaven pocs minuts i Machín va demanar al públic que ajudés l'equip en els instants decisius. El porter marroquí apareixeria decisivament en aturar una rematada de cap d'Íñigo López a la petita just abans que el quart àrbitre alcés el cartell electrònic amb cinc minuts de temps afegit. Montilivi era un sac de nervis i ben poques ungles quedaven ja a mesura que s'anaven escolant els minuts de temps de descompte. Era el moment de tenir seny, cap fred i, sobretot, ofici. El Girona el tindria i, a més a més, també clavaria el cop letal en el darrer minut de l'afegit per a acabar amb tot el neguit. Aday, amb molta fe, va recollir un estrambòtic intent de vaselina d'Herrera per cedir la pilota a Sandaza, que no va perdonar. Un gol que tancava el partit, donava la victòria al Girona, acabava amb la mala ratxa a Montilivi i, el més important, acostava encara més els de Machín a Primera. Ja no hi havia temps per a res més.
