Tenia encara 23 anys i tota una carrera per davant quan Miguel Ángel Cifuentes va posar tots dos peus a Girona. Era la seva primera vegada. S'estrenava en això de marxar de casa. Entre les categories inferiors de l'Elx i l'Oriola havia començat a construir el seu currículum esportiu; sempre a casa, ben a tocar dels seus. L'experiència que havia d'encetar a Montilivi l'obligava a fer les maletes, a deixar lluny la família i amics. L'espantava el repte o, si més no, li imposava. Però la possibilitat de debutar a la Segona Divisió A i fer les seves primeres passes al futbol professionals podia més que qualsevol temor. No s'ho va pensar massa i va llançar-se a la piscina, sense arribar mai a imaginar que viuria, esportivament parlant, possiblement el millor any de la seva vida. Es va fer un tip de jugar, va quedar «enamorat» com ell mateix admet del club i la ciutat i tan sols un fallit ascens de categoria va impedir que la festa fos completa. Tant va calar-li aquella experiència que la va decidir immortalitzar (una vista de les cases de l'Onyar, amb Sant Feliu i la Catedral al fons) amb un tatuatge, un dels molts que porta en un cos marcat per les seves experiències, inquietuds, somnis i vivències.
Va ser un any «gairebé rodó», recorda. Tampoc ha de fer massa memòria. Fa quatre dies de tot plegat. L'estiu del 2014, just unes setmanes després que el Girona salvés miraculosament la categoria, la direcció esportiva recomposava la plantilla amb un grapat de noms propis. Un d'ells, el de Cifuentes. «Vaig venir aquí per viure el meu primer any en el futbol professional. Volia treballar, tenir minuts i sobretot aprendre». Ni en els seus millors somnis hauria imaginat col·leccionar més de 40 partits i lluitar per l'ascens a Primera. «Va ser un any meravellós en el qual només ens va faltar rebre el premi que mereixíem», lamenta. «Venia de jugar-ho tot gairebé sempre, de sumar la majoria dels minuts. Aquí també les coses em va anar de cara. Fins i tot el meu rendiment va ser reconegut en el món del futbol». Esportivament parlant, el de Zújar va fer una, dues o tres passes endavant. Es va quedar sense ascens, però va entrar per la porta gran a la categoria.
Però això no és l'únic que li va marcar. Més que jugar i passar-s'ho bé al camp, a Cifuentes el va «enamorar» la vida a la seva nova ciutat. També la gent, el caliu de la gent, l'estima dels aficionats; o el bon rotllo que va trobar al vestidor i la professionalitat dels treballadors del club. «Estava lluny de casa, sense la família ni els amics. En un principi podia semblar que m'esperaria un any dur, però va passar-me el contrari. Em vaig trobar molt a gust, com si estigués amb els meus. Vaig viure amb moltíssima tranquil·litat, amb alegria. L'experiència em va deixar molt content i vaig marxar amb records boníssims». Abans de fer de nou les maletes per tornar a l'Elx, club que l'havia cedit a Montilivi, va prendre una decisió que l'acompanyarà tota la vida. Ell, amant com és dels tatuatges, va decidir «pintar-se», com ho defineix, un record de la ciutat que l'havia acollit durant un any sencer. «Ho tenia en ment des de feia un temps i l'última setmana, quan ens ho havíem de jugar tot amb el Lugo, vaig fer-me el tatuatge». Al seu braç esquerre llueixen des de llavors les cases de colors del riu Onyar. «Volia emportar-me un bonic record; del club, però sobretot de la ciutat. Em va enamorar. És molt acollidora, bonica i molt bella. La volia portar plasmada per sempre i així va ser».
N'hi haurà més?
Un parèntesi d'un any el va dur a jugar mitja temporada a l'Elx i l'altra mitja a fitxar pel Màlaga i formar part d'una plantilla de Primera Divisió tot i que no va arribar a debutar a la màxima categoria. Passat aquest temps, segona etapa a Montilivi. «Quan vaig marxar el primer cop ja vaig dir que hi tornaria, però no m'imaginava que seria tan aviat». Les coses, aquesta vegada, no li han anat tan bé. Ha jugat molt menys i tot just és ara quan torna a treure el cap, amb dues titularitats consecutives just en el moment que l'equip ha revifat a temps per seguir depenent d'ell mateix per pujar. Tot i que aquests últims mesos no ha gaudit de la mateixa confiança de Machín com fa dos anys, espera rubricar aquest any d'una manera millor que no pas fa dues temporades. Té ganes de treure's una «espina» que porta clavada des d'aquell fatídic mes de juny del 2015. Per això, si el Girona acaba a Primera, té coll avall que s'acabarà fent algun altre tatuatge. «A la meva mare la tinc contenta!», exclama, però no amaga que «és possible que em faci algun detall. M'ho he de pensar, però fa tota la pinta que sí».
Serà, possiblement, l'últim dels molts tatuatges que té repartits per tot el cos. O si més no, aquesta és la seva principal intenció perquè com ell mateix expressa, «si t'agrada, quan comences és molt difícil parar. Sempre acabes veient coses que et criden l'atenció». Cifuentes explica que aquesta afició va donar el seu tret de sortida «quan tenia 18 anys, perquè la meva mare m'havia deixat ben clar que fins que no fos major d'edat no em podia pintar». Ara, amb 26, ja rumia quina serà la part del cos que acollirà el dibuix que celebri l'esperat ascens a Primera. «Estic una mica més calmat que fa un temps. Si pugem estic segur que em faré un detall, però aquí ens quedem i em plantaré», assegura.
