A Eloi Amagat mai li marxarà de la memòria tot allò que va viure el 15 de juny del 2008 a Montilivi. Tenia només 22 anys quan el Girona, el seu Girona, l'equip de la seva ciutat i on havia estat capaç d'enfilar-se fins a la primera plantilla, aconseguia un històric ascens a la Segona Divisió A recuperant una categoria que l'entitat no tastava des de feia massa dècades. Nou temporades més tard, temps en el qual li ha tocat picar pedra i voltar per tornar a casa, on ha hagut de quedar-se a les portes de l'elit més d'una vegada, té una altra fita ben a l'abast. Aquesta més gran. Majúscula. Als seus flamants 32 anys és a tocar de celebrar un nou ascens, aquest cop a Primera. Té molts números de fer-ho des de dins del camp, aquest diumenge i en el que ell mateix defineix com «el partit més important de la història del nostre club». Així s'expressava ahir el gironí a la zona mixta, on va admetre que tot i que el vestidor mira d'afrontar aquestes últimes setmanes amb tota la naturalitat del món, la temporada se li està fent «llarga» a l'equip i les ganes d'acabar-la «bé» són enormes.

«Els que estem a dins sabem quina és la pressió que hi ha. Tenim ganes de celebrar l'ascens, que tot això s'acabi i que ho pugui fer de la millor manera possible. Esperem que pugui ser a casa i davant la nostra afició», valorava Eloi Amagat, qui deia que tant ell com els seus companys estan notant aquests dies «certa tensió» en tenir tan a prop una fita d'una enorme envergadura. «Els dies costen de passar, però tot i això la plantilla està prou tranquil·la i confiada que ho aconseguirem. N'estem convençuts. Tenim moltes ganes que arribi diumenge, guanyar i pujar».

Parlava d'anar a guanyar el migcampista, tot i que amb un empat seria suficient per al Girona. El mateix resultat que deixaria salvat el Saragossa. Una equació que sembla senzilla de resoldre. «Res és fàcil», s'hi oposava Eloi. «També en fèiem prou amb un punt a Tarragona i no ens van anar bé les coses. Ens hem de centrar a fer un bon partit, com hem fet al llarg de tota la temporada. Si és així, segur que ho aconseguirem», deia.

Tampoc va voler entrar gaire a valorar si l'empat és un resultat que convé tant a tots dos equips com per signar un pacte de no-agressió tot just en saltar al camp: «Ha coincidit així, són coses del calendari. Al final de la temporada se solen donar situacions com aquestes. Nosaltres jugarem a casa, amb un Montilivi ple a vessar, som els segons classificats i la nostra obligació és anar a guanyar. Amb un punt en fem prou, però amb tres també». Tampoc és un tema que s'hagi parlat massa al vestidor o, almenys, això és el que en deia ahir Eloi. «No ens ho hem plantejat, la veritat. Ens centrem a mantenir una mica la normalitat de cada setmana, preparant el partit com sempre i amb responsabilitat, perquè ens hi jugarem molt».

Amb Pere Pons amb molts números de no jugar per la lesió que va patir diumenge a Tarragona, i amb Rubén Alcaraz fora de combat, Eloi té totes les de jugar. «Són partits que tothom els vol viure al camp. D'aquells en els quals tens opcions d'aconseguir un premi immens. Crec que em tocarà viure'l des de dins i estic preparat per fer-ho, com sempre», valorava.

També va parlar de la resposta de l'afició, pocs dies després del polèmic vídeo penjat a les xarxes socials en què es podia entendre que un dels jugadors de la plantilla insultava els seguidors del Girona. «Estic convençut que l'afició estarà al nostre costat i que respondrà igual que ho ha fet durant tots aquests anys. Han estat amb nosaltres en els bons moments i també quan hem estat més fomuts».